El resultat de les eleccions a Castella i Lleó i la voluntat de Vox de formar part del seu nou govern han avivat una controvèrsia a l'esquerra que el Partit Popular ha resolt de l'única manera que la podia resoldre.
En aquestes últimes setmanes s'han servit unes quantes racions de bones intencions des de sectors progressistes aferrats a una hipòtesi poc versemblant: que el PP explorés amb el PSOE i fins i tot amb forces a la seva esquerra un possible pacte que exclogués la ultradreta dels governs en general i del de Castella i Lleó en particular. S'ha parlat de cordons sanitaris democràtics, s'ha dit que el PP és una força necessària per a la democràcia espanyola i se n'ha reivindicat fins i tot el paper com a gran partit d'oposició necessari per al control parlamentari i l'alternança. S'ha arribat a dir que el PP i Vox són forces molt diferents i fins i tot hi ha qui ha volgut vendre la defenestració (gairebé literal) de Pablo Casado com l'assassinat al comitè central d'un líder que mai no hauria acceptat governar amb Vox. Vinga home.
El periodista amb més bones intencions d'Espanya, Enric Juliana, continua avui aferrat a la mala cara que va fer Tusk a París quan Andrés Gil li va demanar l'opinió sobre l'entrada de Vox al govern de Castella i Lleó. Tusk va venir a dir que això de Castella i Lleó no pot ser tendència. Una mena de “que sigui l'última vegada”. Juliana potser pensa que, com que Donald Tusk és polonès, la seva autoritat en la família popular europea és com la que Wojtyla tenia a l'Església. Ara que no ens sent ningú: els juro que a Mañueco i al PP el que digui Tusk els importa un rave.
Hi ha qui dirà, no sense una certa raó, que als poders econòmics el que els convindria és una nova gran coalició entre el PSOE i el PP i que tot s'assembli una mica més a com eren les coses abans. A mi em convindria tenir l'esquena més recta, tenir 15 anys menys i ser més alt. Però ni jo rejoveniré ni el PP explorarà una gran coalició amb el PSOE; ni tan sols si el mateix PSOE l'hi planteja i ho intenta.
El periodista amb pitjors previsions per a Espanya, Pablo Elorduy, va fer ahir l'anàlisi més lúcida que he llegit. Amb intel·ligència de malastruc professional, es va elevar fins a l'espai aeri europeu i va escriure: “De veritat que m'agradaria pensar que es formarà el cordó sanitari europeu que deixarà fora els Vox, Zemmour i Salvini, però crec més aviat que aquests entraran en el consens de l'època... i que el que es vol deixar fora són els Corbyn, Mélenchon, Tsipras, Belarra...” I per si en quedés cap dubte, va moure de banda a banda la navalla que ja era a l'estómac del pobre Juliana afegint: “Tant de bo sigui jo qui no ha estudiat prou”, al·ludint a l'últim llibre del director adjunt de La Vanguardia. Juliana no es pot queixar; els joves el llegeixen encara que li facin brometes a les xarxes.
El PP ha pactat amb Vox a Castella i Lleó i ho farà allà on necessiti governar. I això, independentment que al capdavant hi hagi Casado, Feijóo o Díaz Ayuso. I ho farà perquè no té cap altre remei que fer-ho. El reaccionarisme ultra que representa Vox i que prové de les poderoses profunditats de l'Estat ha colonitzat l'estructura ideològica i cultural de les bases socials i electorals de tota la dreta. La ultradreta no és fonamentalment Vox; la ultradreta és economicomediàtica, judicial, policial, militar... I el PP sap que el que s'hi juga no és governar amb Vox o sense Vox, sinó seguir o no seguir per davant de Vox.
Amb el sistema de partits del 78 mort i enterrat i amb l'amenaça d'involució democràtica augmentada per les dinàmiques de la guerra d'Ucraïna, la pilota és a la teulada de l'esquerra. Abandonar la malenconia i la nostàlgia és condició de possibilitat per afrontar una batalla cultural ineludible i per dissenyar d'una vegada un projecte pactat entre diferents forces per disputar l'Estat als ultres. Sense una estratègia pactada d'estat no hi haurà futur ni per al PSOE, ni per a Unides Podem ni per als independentistes. Si el mínim comú democràtic que podria unir aquestes forces no opera aviat com a projecte i es continua en la lògica d'aliances de conjuntura, serà només qüestió de temps que Tusk saludi el vicepresident (o president) Abascal i li digui, entre rialles, “que sigui l'última vegada”.
