Pablo Hasél com a símptoma

Un país que castiga penalment l'opinió, per aspra i de mal gust que sigui, té un problema: se sent acomplexat i insegur. No en va, com admetia no fa tant un destacat jutge, resulta desconcertant que un percentatge elevat del "terrorisme" que avui dia investiga l'Audiència Nacional no siguin atemptats sinó tuits i acudits dubtosos. I és que el 2011, quan ETA encara matava, hi va haver una sola condemna per enaltiment de terrorisme, mentre que entre el 2011 i el 2020 aquesta xifra s'eleva a gairebé un centenar. Amb tot, no és menys cert que els cossos policials i la Fiscalia han evidenciat un inusitat zel en la persecució d'aquest tipus de conductes, a la qual cosa cal afegir la desafortunada reacció en calent de legislador.

En efecte, cal no oblidar que va ser sobretot arran dels comentaris vexatoris suscitats pel desgraciat assassinat de l'expresidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco (2014), que es va modificar el Codi Penal (2015) amb el pretext de donar una nova definició al delicte d'incitació a l'odi i a la violència, el mateix any, per cert, que es va aprovar la polèmica llei de seguretat ciutadana. I d’aquells vents venen aquestes tempestats, perquè les dues lleis fixen uns contorns exorbitants a la llibertat d'expressió que col·lideixen no només amb la tradició liberal que la majoria de països tenen en aquest terreny, sinó també amb la mateixa jurisprudència de Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha qualificat la llibertat d'expressió de fonament de tota societat democràtica i de condició primordial del seu progrés, i ha arribat a admetre que, en l'esfera política, no hi ha pràcticament escletxes per a la seva restricció (STEDH Bédat c. Suïssa, de 29 de març de 2016).

Certament, com diu el vell axioma, tots els drets tenen els seus límits. En aquest cas, com va teoritzar Stuart Mill, es tracta que exercint la nostra llibertat d'expressió no s'acabi fent mal als altres. Per aquest motiu aquest dret està sotmès a certes formalitats, condicions o sancions previstes per la llei (STEDH Karácsony i altres c. Hongria, de 17 de maig de 2016, entre altres). I, com ha dit el Tribunal Constitucional, no existeix un pretès "dret a l'insult". Ara bé, es tracta d'atendre en cada cas a l'equilibri entre els límits i les garanties de la llibertat d'expressió i, per tant, d’acudir al càstig penal –i, en particular, a les penes de presó– com a últim recurs. Cal tenir sempre en compte, doncs, el context i la condició de qui profereix segons quines expressions. A més de ponderar que la llibertat d'expressió no només comprèn l'emissió de judicis de valor, sinó també la crítica de la conducta d'altres, tot i que això pugui molestar, inquietar o disgustar, ja que així ho requereix el pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no hi ha una societat democràtica.

Així que, com va resumir Voltaire (o almenys s'atribueix a ell), si algunes opinions són detestables, encara ho és més impedir que s'expressin. Dit d'una altra manera, en el terreny de les idees, fins i tot adverses o pernicioses, resulta més saludable i desitjable el combat ideològic que la persecució amb el Codi Penal a la mà. I sent així les coses, no hi ha dubte que, al marge de l'encert o no de les lleis, la investigació —o pitjor, la condemna— de tuits o cançons com les de Hasél, Valtònyc, Strawberry o els teatrets de titellaires, més o menys abruptes o de mal gust, són la culminació d'una carrera de despropòsits judicials, ja que es tracta d'artistes sense connexió amb organitzacions terroristes —inexistents fa més d'una dècada— i que no persegueixen —i encara menys aconsegueixen— subvertir de manera violenta el règim democràtic. I cal tenir en compte que, si injurien la Corona, el Tribunal d'Estrasburg ha advertit que això és lícit, especialment donada la seva condició de cap de l'Estat i, per tant, de personatge públic no exempt de rebre crítiques. El més sorprenent és que, mentrestant, resten impunes veritables delictes d'odi per motius racials, sexuals, ètnics o religiosos, el fonament dels quals no és cap broma sinó la discriminació de persones o col·lectius basant-se en estereotips, creences o sentiments negatius, com posen en relleu, per cert, les recents proclames antisemites fetes dissabte passat a Madrid durant una manifestació feixista que rendia tribut a la División Azul.

Joan Ridao és professor de dret constitucional de la Universitat de Barcelona.