Enaltiment

M’alegra el suport al raper Pablo Hasél per part d’artistes com Pedro Almodóvar o Joan Manuel Serrat. Un cantant (o un actor o un pallasso o un conductor de tractor) ha de poder dir el que vulgui sense que el tanquin a la presó. Pot trobar meravellós el terrorisme i aquest fet, “enaltir-lo”, no ha de ser delicte. Una cosa és parlar de terrorisme i una altra és cometre terrorisme. De la mateixa manera, el delicte “d’incitació” a qualsevol cosa (l’odi, per exemple) no hauria d’existir, perquè pressuposa que els receptors del missatge poden ser influïbles. La censura ha de practicar-la, sempre, un mateix. L’humorisme no ha de tenir límits. L’horrorisme tampoc. Jo no faria acudits sobre tares físiques, però és perquè no em fan gràcia, de la mateixa manera que no faria acudits sobre caigudes perquè no em fan gràcia. Que et tanquin pel que dius és aberrant.

Em sap greu, esclar, que els artistes que donen aquest legítim suport a Pablo Hasél (i això denota valentia, perquè Hasél ha gosat apuntar la monarquia) no el donin, també, als polítics i activistes empresonats per l’1 d’Octubre. Els dos Jordis per què són a la presó? Per “incitar” a actes “tumultuaris”. Ni tan sols és cert, que incitessin, ni tan sols és cert, que hi hagués tumults, però tampoc mereixerien estar empresonats per una dècada si ho haguessin fet. Carme Forcadell, Dolors Bassa, què han fet?

Qui era aquí el dia fatídic de la manifestació davant de la conselleria d’Economia sap que no va passar res del que es va dir al judici. Qui viu aquí sap que cap dels empresonats, ni dels exiliats, és violent, ni mai han volgut cap violència. Tothom ha llegit el que diu el jutge belga, tothom ha sentit la cleca russa a Josep Borrell. Però silenci.