Quan la lectura és una activitat fonamental a la vida d’algú, fins i tot per preservar la seva salut mental, passa que, de tant en tant, durant una temporada, costa d’encertar la tria. Jo en dic èpoques de sequera: durant setmanes, potser mesos, res del que comences a llegir et sedueix. Quan això passa, tinc veritables atacs d’enyorança del moment en què vaig descobrir una obra o un autor i me’n vaig enamorar. M’agradaria tornar a llegir per primera vegada, per exemple, Margaret Atwood (que vaig descobrir amb la novel·la Ull de gat), o tornar a sentir l’emoció que em va despertar L’estranya desaparició d’Esme Lennox, quan encara no sabia qui era la gran Maggie O’Farrell.
Escric aquest article en aquest moment d’enlluernament, que feia temps que no gaudia. Acabo de llegir Guerra de infancia y de España, de Fabrizia Ramondino, que ha publicat Libros del Asteroide.
Lamento confessar que no coneixia de res aquesta autora (ara sé que a Itàlia es considera un clàssic de la narrativa contemporània), que de petita va viure a Mallorca –en els anys de la Guerra Civil– perquè el seu pare era el cònsol italià a l’illa. El període històric i l’escenari m’abellien, així que vaig deixar-me guiar per la intuïció i vaig anar a buscar el llibre de Ramondino.
Com un amor inesperat, les pàgines d’aquest llibre m’han anat captivant l’una darrere l’altra. Es tracta d’unes memòries d’infantesa que clarament barregen records i ficció, narrades amb destresa per una autora que aconsegueix recrear el descobriment del món per part d’una nena fantasiosa i sensible, de caràcter particular, en un ambient molt especial.
Fabrizia Ramondino va néixer a Nàpols el 1936, filla d’un diplomàtic. Va escriure novel·la i poesia, va dedicar-se a l’ensenyament i va mantenir-se socialment compromesa. La seva opera prima, Althénopis, es va publicar l’any 1981 gràcies al suport de les escriptores Natalia Ginzburg i Elsa Morante. Ramondino va morir l’any 2008.
Però més enllà del paisatge mallorquí i el retrat de la societat mallorquina de l’època, aquest llibre ens ofereix un testimoni singular i emocionant: la nena d’una família que a casa s’expressa en italià i socialment en castellà s’enamora de la llengua que parlen els mallorquins que treballen a casa seva, especialment la Dida, amb qui estableix una relació molt intensa. A través de l’amor a la Dida, l’autora explica l’amor a una llengua que va ser part essencial de la seva infància. Tant el mallorquí com el pa amb sobrassada els gaudia d’amagatotis de la seva mare.
Fabrizia Ramondino va tornar a Mallorca l’any 1979 i va poder visitar la casa de Son Batle on havia viscut, acompanyada pel jardiner, que la va recordar. A partir d’aquí, des de la maduresa, l’escriptora va recrear aquells primers anys, vistos per una nena amb una gran personalitat, ocurrent i creativa (en molts moments m’ha recordat l’inoblidable Celia d’Elena Fortún).
La novel·la també deixa testimoni de la realitat mallorquina del moment: les senyores de la bona societat illenca acudeixen a les festes del cònsol dissimulant la seva riquesa, amb el barret amagat en una capsa. Quan entren a Son Batle, es posen el barret i guarden a la capsa el mallorquí, per parlar en castellà.
I encara una curiositat: quan el cònsol italià se’n va de Mallorca, a la festa de comiat, el pare Alcover li regala un llibre procedent de la biblioteca particular de Ramon Llull.