Resistència. Joe Biden i Xi Jinping s’han reunit cara a cara durant tres hores al G-20 de Bali. És la primera trobada presencial entre els dos líders des que el demòcrata ocupa la Casa Blanca, i arriba en un moment en què la rivalitat tecnològica entre els dos països sembla entrar en fase de col·lisió.
Mentre als Estats Units encara compten vots, Biden ha aconseguit contenir —ni que sigui momentàniament— la feblesa presidencial i el limitat lideratge global d’uns EUA en declivi. Ni “ànec coix” ni “súper Joe”. Els Demòcrates han resistit l’onada trumpista a les eleccions de mig mandat, conservaran la majoria al Senat i el president Biden sembla tenir una capacitat de resistència insòlita en aquesta gerontocràcia decidida a controlar la transformació geopolítica del món (Biden té 79 anys; Xi Jinping, 69; Vladímir Putin, 70, i Donald Trump, 76).
Però la popularitat del president dels Estats Units continua avui, malgrat tot, molt per sota del 50%, i els Estats Units són encara un país profundament dividit i espantat per una inflació que ha estat un dels grans factors de mobilització electoral.
Escenaris. Les eleccions nord-americanes de mig mandat, però, s’han convertit també en una oportunitat inesperada per a Biden en l'àmbit geopolític. Amb converses obertes entre Washington i el Kremlin, segons la Casa Blanca, per evitar una escalada nuclear, la guerra a Ucraïna sembla entrar en una nova fase després de la retirada militar russa de Kherson. Els Estats Units són el combustible financer i armamentístic que alimenta la resistència ucraïnesa, però cada cop més les crítiques internes sobre el cost d’aquest suport comencen a fer efecte en la política nord-americana, també dins les files demòcrates. L’oxigen que suposa el resultat de les midterm per a Biden pot reforçar la voluntat negociadora nord-americana. Tot i que l’absència de Vladímir Putin a la cimera de Bali —després de la humiliació estratègica que li suposa perdre un territori que ell mateix havia declarat "capital regional" russa— confirma que l’escenari de diàleg encara està molt lluny de poder-se materialitzar.
Potser la idea d’un armistici comença a enfilar-se inesperadament en alguns titulars, però la divisió occidental sobre els termes d’una possible negociació és profunda i les reticències del govern de Kíiv també.
Límits. Finalment, internament, el Partit Republicà ha pogut mesurar, per primera vegada, el cost de la claudicació amb què es va lliurar a la deriva política del trumpisme. Si hi ha un perdedor en aquestes eleccions de mig mandat és Donald Trump. Durant la campanya presidencial del 2016, Trump va arribar a assegurar en un míting a Iowa que “podria plantar-se al bell mig de la Cinquena Avinguda i disparar a algú i no perdria cap votant”. La força aclaparadora de l’extremisme, la insurrecció i la violència que ha alimentat l’expresident s’ha acabat convertint en un tret al peu del Grand Old Party.
Com va passar fa només unes setmanes al Brasil amb Bolsonaro, la derrota del trumpisme més abrandat no suposa la fi de la polarització, però permet intuir els límits del discurs de l’odi com a força mobilitzadora. La lectura més clara que haurien de fer els republicans passa pels resultats dels candidats que havien assumit amb més contundència la mentida sobre el robatori electoral del 2020. El negacionisme és avui una mica més feble.
