La immensitat blava de l’Adriàtic brilla tranquil·la, espetegant sota la llum del migdia. Forcem la mirada, a veure si entrelluquem Albània, que és a vuitanta kilòmetres en línia recta. Som a Òtranto, la punta més oriental d’Itàlia. Aviat farà quaranta anys que vaig fer el mateix exercici, però des de l’altra banda, a la costa albanesa de Vlorë: “Allà hi ha Itàlia”, ens deien els guies del partit, amb un desig de llibertat i de consum als ulls que havien de reprimir perquè eren els guardians de l’última reserva espiritual del marxisme leninisme més ortodox d’Europa, barallat amb Moscou, Pequín i l'Havana, consecutivament. Ells no podien anar a Itàlia, però Itàlia els anava a veure cada dia amb la invasió subtil de les freqüències televisives de la RAI, que era la manera com els albanesos de la costa veien el món per un forat i feien les seves pròpies (i doloroses) deduccions.
Segles abans que les ones hertzianes travessessin el canal d’Òtranto, ja hi havien passat els turcs, i paraules del grec que encara avui es conserven vives en les parles dialectals de la Pulla. Fins i tot nosaltres, la Corona d’Aragó, també vam vigilar aquelles costes des del formidable baluard que domina la ciutat. I encara molt abans hi va passar el cristianisme, que ha donat a la Pulla un grapat d’esglésies de finals del romànic que justifiquen el viatge, com ara la catedral d’Òtranto mateix, amb un terra de mosaic format per 300.000 peces, o Santa Caterina d’Alexandria, a Galatina, amb unes pintures murals que despleguen els grans moments de la Bíblia i que havien de ser el més semblant a la sensació cinematogràfica per al públic illetrat de l’època. La Pulla és un immens balcó que dona a la història, a l’art, a la barreja humana que ha construït el mateix racó de món que compartim, a tot just dues hores d’avió.
