Otegi i l’esmena a la totalitat

1. Mai. “No s’hauria d’haver produït mai”. Em sembla que hi ha un ampli consens que, més enllà de les expressions de dolor i comprensió per les víctimes, aquesta frase és l’element central de la declaració d'Arnaldo Otegi amb motiu del desè aniversari del final de ETA. És una esmena a la totalitat, sense excepció: des del primer atemptat fins al darrer.

Certament, no és el mateix la violència de resistència contra una dictadura que la violència en una societat democràtica. Només excepcionalment, en nom de la llibertat –no en abstracte sinó en termes molt concrets– es pot justificar la violència. I és així que ETA va adquirir una certa aurèola durant la dictadura, amb moments centrals com el judici de Burgos, que va ser una posada en escena de rellevància mundial, i especialment l’atemptat contra Carrero Blanco, que, tant pel personatge com per la modalitat de l’acció, va fer prendre consciència de la fragilitat del règim franquista. No soc gens partidari de les teories de la conspiració. Sempre he cregut que Caín va matar Abel. Però el mateix desconcert en què havia entrat el règim donava ales a tota mena de fantasies. Quan Martín Villa era ministre de l’Interior del primer govern Suárez, Martí Gómez i jo el vam entrevistar al despatx on havia estat Carrero Blanco com a president del govern. En acabar la conversa, em vaig acostar a la finestra que donava a la Castellana. Martín Villa em va dir: “Veu la parada d’aquí davant? Vostè sap que just abans de l’atemptat Henry Kissinger va visitar Carrero. Òbviament l'FBI va revisar la zona a fons. I van veure que al banc de la parada hi havia una persona asseguda que mai pujava a l’autobús. Va resultar ser un dels autors de l’atemptat”. “Què m’està dient?” No em va deixar acabar la frase: “No, no li dic res, només li dono una informació”.

2. Desconeixement. En tot cas, tot allò que podia ser vist com una via radical de resistència a la dictadura es va convertir en una mena de fatalitat, després. Sense que ningú fos capaç d’aturar-ho. I crec que aquí va pesar un gran error col·lectiu: una barreja de desconeixement i mitificació d’ETA. No només gran part de la ciutadania, jo entre ells, sinó també una majoria dels dirigents polítics es pensaven que la violència desapareixeria un cop caiguda la dictadura. Que el que va fer ETA-pm, dissoldre’s i entrar en l’espai polític a través d'Euskadiko Ezkerra, ho faria també el nucli central d’ETA. I de fet aquesta idea era bastant imperant en les eleccions de 1977 en què el PNB apareixia com a garantia de l’estabilització de la situació. L’escissió d’ETA va ser un mal auguri. Després tot va anar pel pedregar, va desbordar l’aparell d’Estat, que es va perpetuar amb els GAL en la via de les clavegueres. Amb la confiança en la desmobilització, que semblava que s’havia d’imposar de la manera més natural del món, segurament es va perdre un temps preciós per arribar a acords de pau amb una organització que es va anar radicalitzant a mesura que les portes que s’obrien es tancaven. Fins que es va arribar a un punt de no retorn.

És el caràcter contaminant de la violència, que, per molt que es pugui explicar i fins i tot justificar en moments determinats –per exemple, sota una dictadura–, acaba apoderant-se dels cossos i les ànimes, sobretot quan s’imposen objectius i realitats superiors al reconeixement de l’altre i a la vida de les persones: una idea religiosa de la pàtria com a sagrada entitat per sobre dels ciutadans, convertits d’aquesta manera en simples individus; la divisió entre bons i dolents, entre autèntics i traïdors, que genera fronteres reals i simbòliques arreu; i les pugnes per la bandera de la radicalitat dins d'una organització alimentada per la banalització del mal. Quan aquests factors cristal·litzen i la dinàmica de confrontació es fa estructural, costa molt trobar la sortida, que requereix una mutació significativa de l’entorn que ha estat caldo de cultiu. Té raó Otegi amb la seva esmena a la totalitat. Llàstima que hagi arribat tan tard.