La declaració de l'esquerra abertzale duta a terme pel coordinador general d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, el dia 18 d'octubre té una enorme significació històrica per al sistema polític espanyol. Que l'esquerra abertzale reconegui el dolor específic de les víctimes d'ETA sense fer una referència general a les "víctimes del conflicte" i que assenyali que aquest patiment mai s'hauria d'haver produït, no té precedents. Es tracta d'una autocrítica en tota regla a la lluita armada, només 10 anys després que ETA deixés les armes.
Les reaccions virulentes de la ultradreta i la dreta que necessiten de totes totes mantenir viva ETA, la indissimulada gelosia del PNB i l'escassa solidesa del PSOE rectificant-se a si mateix després de rebre pressions, no són més que proves de l'enorme significat de la declaració.
Amb les seves paraules, Otegi ha accelerat el final d'un dels elements definidors del règim del 78: l'existència d'ETA i d'una força política afí amb un pes electoral i social notable a Euskadi i Navarra.
Sense ETA no s'entén el sistema polític nascut de la Transició. L'ampli consens al voltant de la Constitució va acabar incloent (encara que el PP acabés entrant-hi a contracor) totes les forces polítiques rellevants. El text del 78 va comptar, a més, amb un ampli suport en gairebé tots els territoris, incloent-hi Catalunya. L'excepció va ser Euskadi, on la Constitució no va rebre un suport majoritari i on ETA i l'esquerra abertzale van decidir quedar-ne fora. Donaven així al nou règim una consideració similar a la de la dictadura i apostaven per formes polítiques de ruptura que combinaven les armes amb les vies legals.
Gràcies a ETA el PNB es va consolidar com l'únic interlocutor polític legitimat per negociar en nom d'Euskadi, cosa que l'ha convertit en el partit que més anys ha governat des de 1978. ETA va servir, a més, d'excusa per no depurar les forces i cossos de seguretat de l'Estat, que deien que necessitaven comptar amb els millors efectius per a la lluita antiterrorista, encara que molts d'ells vinguessin dels pitjors aparells repressius i estiguessin habituats a les praxis policials il·legals. Aquesta falta de depuració està al darrere que el terrorisme d'estat fos possible. ETA va reforçar l'exèrcit (cap força militar ha causat més baixes entre militars d'alta graduació) i el rei Joan Carles com el seu cap màxim i única garantia davant del colpisme. ETA va apuntalar el consens dels grans partits al voltant d'una política antiterrorista d'excepció que va permetre les il·legalitzacions de partits i va limitar l'exercici dels drets civils. Els assassinats d'ETA, que va ampliar cada vegada més a "civils" els seus objectius, van generar tal rebuig entre la població que van sorgir moviments socials massius i transversals, almenys des de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. El que va significar Hipercor a Catalunya ho saben millor que jo els lectors d'aquest diari.
En definitiva, ETA va ser cola d'enganxar política per al règim del 78.
La història està plena d'ironies i que Otegi provingui dels poli-milis n'és una. Una part dels poli-milis va teoritzar que no tenia sentit la lluita armada després del franquisme i, després de confluir inicialment amb els comunistes de Roberto Lertxundi per crear un espai d'esquerres propi diferent del de l'esquerra abertzale, van acabar integrats en el PSE-PSOE. Mario Onaindia, un dels protagonistes del Procés de Burgos, n'era potser la figura més coneguda.
Gairebé 40 anys després de la vuitena assemblea d'ETA-pm, en la qual paradoxalment van vèncer els partidaris de continuar la lluita armada que acabarien integrats a ETA-militar, Arnaldo Otegi i l'esquerra abertzale han dit el que han dit, 10 anys després que tot canviés amb l'abandonament de les armes per part d'ETA.
La primera prova que tot va canviar va ser que Elkarrekin-Podem guanyés dues eleccions generals a Euskadi, un fet sense precedents que va sorprendre a propis i estranys. Avui l'esquerra abertzale és la segona força política a Euskadi, els seus portaveus més coneguts –a més d'Otegi– són diputats o senadors al Parlament espanyol i és una força clau tant per a la governabilitat de l'Estat com per imaginar qualsevol govern de coalició d'esquerres tant a Euskadi com a Navarra. L'esquerra abertzale d'Otegi ha estat, a més, un exemple de disciplina interna (no hi ha hagut escissions ni ruptures com fa 40 anys sinó, per contra, reagrupaments) i una lliçó de pragmatisme per als independentistes catalans.
Arnaldo Otegi, que va passar sis anys a la presó que segons el TEDH no havia d'haver passat, ha demostrat intel·ligència política i un compromís per la pau i la normalització política que tots els demòcrates hem de celebrar i agrair. Ja era hora que això es digués des de Madrid.
