De tres columnes (traducció pròpia) de Carles Nadal (Barcelona, 1923-2010) a La Vanguardia (8-VIII-1990 / 20-XII-1991/ 30-IV-1992) que descriuen un panorama de fa trenta anys que es projecta en el món d’avui. Professor de periodisme a l’Escola del CICF, Carles Nadal va ser un analista de política estrangera que destacava per la seva ponderació i clarividència.
8-VII-1900. El doble aspecte militar i polític de l’OTAN és de gran utilitat quan el primer sembla perdre vigència. S’especula sobre el fet que l’aliança resulta innecessària. Arguments en aquest sentit són que el Pacte de Varsòvia està en vies de liquidació i que l’amenaça soviètica ha desaparegut. Però hi ha moltes raons perquè l’OTAN es mantingui, precisament ara. El Pacte de Varsòvia ha perdut la seva raó de ser, la ideologia comuna comunista. Però encara no s’ha extingit pas. Només Hongria ha insinuat la possibilitat d’abandonar-lo. Pel que fa a l’URSS, segueix sent una superpotència nuclear, tot i que no és raonable suposar-li ara intencions agressives. Però el seu futur, tan incert, recomana no precipitar-se a desmantellar el dispositiu bèl·lic de l’OTAN ni reduir-lo exageradament. […] 20-XII-1991. L’OTAN va ser determinant per provocar el col·lapse del bloc de l’Est i de l’URSS. Ara no pot eludir la responsabilitat de fer front a les conseqüències d’aquest col·lapse i de la desintegració subsegüent. Paradoxalment, l’afany que va moure l’Organització Atlàntica en la defensa contra un hipotètic atac de l’URSS l’ha de posar actualment a impedir que en territori antigament soviètic es produeixi la descomposició i el caos. El criteri va ser, inicialment, de suport a la preservació de la unitat de l’URSS o d’allò que pogués substituir-la. Però això ja no és possible. Ieltsin i Gorbatxov van coincidir dimarts passat en què l’URSS estava en liquidació i, en conseqüència, el president rus va decidir ahir la desaparició dels ministeris centrals d’Interior, Defensa i Afers Exteriors. Fins i tot el Kremlin passa a ser propietat de la República Russa. […] 30-IV-1992. Ieltsin ha de moure’s amb peus de plom en les relacions amb les altres repúbliques de l’antiga URSS. Existeixen amb algunes d’elles greus contenciosos, gairebé tots de complicada resolució, quan cal emprendre el doble camí d’autocrear-se com a estat independent i d’economia de mercat, i alhora trobar la manera de fer-ho en concòrdia amb altres estats que ho han compartit tot durant setanta anys en el si d’una federació molt lligada sobre la base de l’estatització i socialització total. Hi ha problemes territorials, de minories i de repartiment de competències, entre les quals hi ha una cosa tan delicada com els exèrcits, molts d’ells dotats d’armament nuclear. En aquests aspectes les relacions amb Ucraïna exigeixen una cura especial pel fet de tractar-se de l’estat exsoviètic de més pes després de Rússia. Hi ha motius de diferència molt importants entre els dos estats. El de Crimea, conquerida per l’imperi tsarista en el segle XVIII i convertida en república autònoma de la república ucraïnesa per Khrusxov el 1954, és de vital importància perquè suposa la sortida al mar Negre, el camí vers el Mediterrani. I per aquest motiu, és lloc d’ubicació d’una gran part de la flota naval ex soviètica. […]
