Mitjans espanyols i internacionals assenyalen que el nom de Pedro Sánchez sona cada vegada més a la seu de l'OTAN a Brussel·les per succeir el noruec Jens Stoltenberg com a secretari general. El digital 20 minutos, propietat de la família aragonesa Yarza López-Madrazo, assenyalava fa dos dies que l'Aliança esperarà el resultat de les eleccions generals a Espanya per triar el successor de Stoltenberg. Permetin-me fer algunes consideracions sobre això, d'aquelles que no es pot permetre gairebé ningú amb càrrecs públics o de partit.
Primera. Pedro Sánchez no té un pèl de tonto i sap que, encara que no és impossible, és improbable que guanyi les eleccions a la dreta i a la ultradreta després del que va passar diumenge. El seu moviment tàctic avançant les eleccions té un primer objectiu defensiu molt obvi: minimitzar el desgast electoral del PSOE per dues vies. La primera és evitar que la dreta pugui planificar amb temps el seu assalt electoral al consell de ministres. La segona és aconseguir un transvasament de vots definitiu de l'espai electoral d'Unides Podem cap a un PSOE que seria l'únic vot “útil” davant de la imminent arribada dels ultradretans al govern.
Segona. En el seu discurs davant dels seus diputats, Sánchez va assenyalar sense contemplacions el poder de la dreta mediàtica com el gran adversari en la campanya que comença. Va esmentar que el PP va ser fundat per set ministres de la dictadura que representaven els interessos de la banca i va dir que el 23 de juliol el vot dels pobres val igual que el vot dels poderosos. No puc evitar un somriure a l'imaginar l'speechwriter que va preparar el paper al president consultant “referències”. Tan detonant va ser la podemització discursiva de Sánchez que fins i tot la –poc donada a matisos– dreta mediàtica se'n va adonar a la primera i va celebrar amb ironia que el president ens comprés així el diagnòstic. Compte, no és que Pedro Sánchez girés a l'esquerra i es posés la jaqueta de pana per a la campanya; això el PSOE ho està fent més o menys des de 1977. Va ser una altra cosa: Sánchez va comprar el que precisament diferencia Podem de la resta de les esquerres. No tant el programa més o menys d'esquerres, sinó el diagnòstic sobre el funcionament del poder que entén que els poders mediàtics són els grans actors ideològics i polítics.
Tercera. ¿Es creu Pedro Sánchez aquest diagnòstic? Absolutament, però, atenció, no pensa que aquesta correlació mediàtica es pugui canviar i, a més, tampoc ho desitja. A Sánchez li agradaria tornar a les certeses del món bipartidista. El que va haver de fer tant per guanyar la secretaria general del seu partit com per finalment ser president del govern no responia a una visió pròpia del que havia de fer el seu partit ni del que hauria de ser Espanya, sinó a una conjuntura i a una correlació de forces molt concreta. Quan va arribar a la Moncloa, Sánchez va recuperar els seus vells enemics i va pensar que, com antany, amb un grup Prisa sense Caño i amb gent afí als valors progressistes n'hi havia prou per reequilibrar la correlació amb la dreta.
Quarta. ¿Sánchez podrà devorar l'espai electoral d'Unides Podem? No és descartable, però no seria només mèrit seu. Si per alguna cosa ha de fer autocrítica Podem (i qui escriu aquest article) és per no haver estat capaços de convèncer del nostre diagnòstic els nostres socis d'espai. A la dreta estan més d'acord sobre el que Podem pensa del poder que en bona part de la mateixa esquerra. La dreta sap que la tesi de Podem d'apostar per una aliança amb ERC i Bildu per armar una direcció de transformació de l'Estat en clau republicana és l'única possibilitat de superar la seva estructura de poder madrilenyocèntrica i monàrquica, i convocaria, a més, sectors econòmics històricament exclosos del poder de Madrid. La dreta també sap que el veritable poder polític és l'ideològico-mediàtic; que l'hi diguin a Pablo Casado, el defenestrat. El PSOE s'ha adonat, potser tard, que Podem tenia raó, però lògicament vol aprofitar que els socis de Podem pensen diferent i que, en aquests moments, l'espai polític que va ser Unides Podem viu els jocs de la fam d'una negociació que és impossible garantir que acabarà bé si s'imposa el desig de venjança i d'humiliar Podem i els seus dirigents. En aquest escenari, el PSOE està convençut que pot engolir l'espai electoral d'Unides Podem, i per això no dubtarà a fer servir un discurs més dur que el de Yolanda Díaz. Sánchez es pot permetre dir el que va dir l'altre dia perquè compta amb prou suports mediàtics, com hem vist en les últimes hores, quan periodistes que ahir s'escandalitzaven perquè Podem parlava del paper polític de la premsa, avui donen la raó al seu president. El cas d'Esther Palomera, subdirectora del diari propietat de la família Escolar, és un dels més evidents.
Cinquena. No hi ha solució? Torna el bipartidisme? ¿Sánchez s'equivoca en alguna cosa? Pedro Sánchez encarna la brillantor tàctica en política. Fred, encertat i pragmàtic. Però no està gaire interessat en qüestions ideològiques; com tants quadres del PSOE, és un conservador que pensa que la política és un mercat les mercaderies del qual tenen una clientela amb valors progressistes. Crec que no és del tot conscient que una victòria del PP i Vox provocarà una crisi institucional sense precedents a Catalunya i al País Basc que podria fer que els fets de l'1 d'Octubre siguin narrats pels historiadors del futur com el precedent d'una onada reaccionària que podria acabar amb les competències de les administracions basca i catalana. Crec que no és conscient que si l'operació Borja Prado (o qualsevol operació de la dreta empresarial espanyola o internacional) per controlar Prisa triomfa, el PSOE es podrà veure a si mateix en els jocs de la fam i amb armes molt precàries. Però a Pedro Sánchez això ja li és una mica igual. Si es compleixen els pronòstics electorals que començaran a arribar aquests dies amb permís del malaguanyat Tezanos, ell potser serà secretari general de l'OTAN i potser podrà sentir que ha arribat molt més lluny que González i Zapatero. No és poca cosa. Per això és tan important que es resolguin de manera justa i raonable els jocs de la fam de l'esquerra, tant perquè no sigui impossible frenar els ultres, com perquè, en el cas que la deriva weimariana segueixi el seu curs, els demòcrates estiguem com menys febles millor.
