Aquest matí Ibon Uría Molero cridava l'atenció a Twitter sobre el paràgraf següent de l'editorial de La Vanguardia d'avui: “El balanç d’aquests cent dies és catastròfic. La fi de la guerra encara no és a la vista. Rússia concentra ara els esforços bèl·lics a la regió del Donbass, per mirar d’escanyar l’accés d’Ucraïna al mar. Però ni tan sols això no ens permetria assegurar que hi haurà un ràpid alto el foc. Malgrat tot, la pau hauria de ser ara la gran prioritat. Quan arribi, Ucraïna potser serà un país amb menys superfície que fa cent dies, semidestruït, però amb un sentiment nacional consolidat i moltes simpaties a Europa. Rússia, en canvi, potser haurà aconseguit molts menys progressos dels que buscava i haurà mostrat al món la seva pitjor cara. No hauria d’haver iniciat mai aquesta guerra.” Uría comentava al seu tuit, a propòsit d'aquest paràgraf: “100 dies de guerra per a això”. Per descomptat, n'he fet retuit.
És sens dubte saludable que alguns dels editorialistes de la premsa més influent vagin prenent consciència de la catàstrofe que suposa la guerra i de la necessitat de posar el focus en les vies diplomàtiques que facilitin acords i negociacions que puguin desembocar en la pau, o almenys en algun tipus d'alto el foc o d'armistici. Ja us dic que la suposada consolidació del nacionalisme ucraïnès i la mala imatge internacional de Rússia no seran els factors geopolítics més importants en el futur. L'escenari intern ucraïnès no s'albira gens senzill (i molt menys si han de cedir una cinquena part del territori en una negociació), i és difícil imaginar que les sancions i humiliacions a Rússia propiciïn un canvi de règim o facin disminuir-hi el nacionalisme. Per contra, fa la impressió que els nacionalistes ucraïnesos prometran una mort estil Gaddafi al president Zelenski si cedeix en les negociacions els territoris ja perduts, i que el sistema autocràtic rus (fins abans-d'ahir admirat per bona part de la dreta europea) es reforçarà.
Fins ara, les úniques veus que a Europa han posat l'accent en la diplomàcia i han reivindicat el pacifisme són forces polítiques i líders d'esquerres com Mélenchon a França, la secretària general de Podem i ministra Ione Belarra –juntament amb els líders dels partits independentistes d'esquerres– a l'estat espanyol, o l'exlíder laborista britànic Jeremy Corbyn. A ells caldria afegir-hi el papa de Roma, bona part de les afirmacions pacifistes del qual han estat silenciades als mitjans de comunicació.
Però tant el Papa com l'esquerra valenta són excepcions a Europa. La norma ha estat una febre mediàtica militarista que ha instal·lat un ambient maccarthista en què les posicions pacifistes, crítiques amb l'OTAN, contràries a l'enviament d'armament i favorables a posar el focus en la diplomàcia, han estat atacades i ridiculitzades amb una repugnant ferocitat que ha arribat a l'extrem de fer servir el crim de les potències democràtiques –la no intervenció que va lliurar la República espanyola al feixisme– com a exemple per justificar el suport militar a Ucraïna. Ha resultat particularment obscè veure els mateixos que sempre van definir la Guerra Civil Espanyola com una confrontació fratricida i que repartien culpes a parts iguals entre republicans i feixistes, reivindicar ara l'antifeixisme del Guernica per justificar el seu furor otanista.
I aquí ens trobem amb la clau del problema que alguns, més assossegats i havent deixat enrere els ardors bel·licistes, potser comencen a veure. I el problema es diu OTAN.
Quan Macron assenyalava fa uns mesos que l'OTAN estava en mort cerebral, apuntava a una evidència que hauria de ser un sentit comú geopolític europeu més enllà d'ideologies; a saber, que l'OTAN no és una organització militar al servei dels interessos d'Europa, sinó una organització militar que subordina Europa als EUA.
Avui dia és difícil negar que la invasió russa ha produït com a resultat un reforçament sense precedents del poder dels EUA a Europa, en una lògica geopolítica que apunta la Xina com a gran rival dels nord-americans. En aquest combat entre la potència d'hegemonia declinant, però que segueix sent la més poderosa militarment, i la potència econòmica ascendent, que no obstant recela dels escenaris militars per consolidar les seves aspiracions hegemòniques, els europeus, Ucraïna i Rússia som poc més que un escenari de combat amb tot a perdre i res a guanyar. Els discursos èpics i les apel·lacions al dret d'un poble a defensar-se són d'una hipocresia sense límits a què s'han sumat de la manera més covarda tots aquells que temen navegar en la direcció contrària a què imposen els grans poders mediàtics. I tot i així, cada vegada és més obvi que la pau no només és un objectiu moral, sinó una necessitat geopolítica europea perquè les seves malparades democràcies puguin resistir una tendència dretanista cap a la involució que la lògica de la guerra no fa més que accelerar.
L'agressió russa té alguna justificació? No, però pensar que té sentit acostar l'OTAN cada cop més a Moscou és ignorar perills que ens haurien d'aterrir, inclòs el risc creixent d'una guerra nuclear de conseqüències que van més enllà dels nostres marcs mentals.
Per això resulta patètic el rebombori amb què els partits de la dreta, el PSOE i alguns altres celebren la pròxima cimera de l'OTAN a Madrid i la seva implicació més sinistra: l'augment dels pressupostos militars per posar-los al servei d'una organització els interessos de la qual no són el manteniment de l'estabilitat a Europa i la sostenibilitat del que queda dels estats del benestar, sinó reforçar el pes geopolític dels EUA.
L'esquerra que s'està atrevint a dir-ho, davant d'una canilla de llops mediàtics i de la covardia dels que miren cap a un altre costat, està demostrant més sentit d'estat i raciocini geopolític que els hipòcrites que presenten com a infantils i ingènues la defensa de la pau i la diplomàcia.
