He parlat dels ostatges amb Hamàs

Ja feia cinc anys que el soldat israelià Gilad Shalit estava retingut com a ostatge quan Israel i Hamàs es van mostrar disposats a parlar seriosament del seu alliberament. Era el 2011. Jo ja havia començat a mantenir contactes secrets i extraoficials amb Hamàs una setmana després que el capturessin en una incursió transfronterera i se l’enduguessin a Gaza. El meu company en aquelles negociacions era Ghazi Hamad, el portaveu de Hamàs, aleshores també assessor polític del primer ministre gazatià.

Hamad va mostrar moltes vegades compassió per Shalit i la seva família. Al final, el preu de la llibertat de Shalit va ser molt elevat: 1.027 presos palestins. El 18 d’octubre del 2011 el soldat va tornar a casa seva al nord d’Israel. Quan vaig parlar amb Hamad per telèfon aquell matí a primera hora, va exclamar en un rampell d’alegria: “La pròxima vegada negociarem la pau!”

M’he assabentat que la primera nit dels bombardejos israelians un atac aeri va destruir la casa de Hamad a la ciutat de Gaza. Ho vaig interpretar com un missatge clar: tots els militants de Hamàs estan en el punt de mira. S’ha acabat el temps de les converses.

Avui torna a haver-hi ostatges a Gaza: més de 200. Hamàs n’ha alliberat quatre, però no tenim gens clar el destí dels altres. La seva seguretat és cada dia més precària. ¿Israel ha de negociar per recuperar els civils retinguts com a ostatges a Gaza tan aviat com sigui possible? ¿O els ha de sacrificar per aconseguir el seu objectiu en aquesta guerra: aniquilar Hamàs? ¿O els ha d'intercanviar per presos, com ha fet en el passat?

Els israelians han sigut utilitzats com a ostatges moltes vegades durant els 75 anys d’existència del nostre país. El maig del 1974 uns membres del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina en van retenir 115 –la majoria estudiants de secundària– durant dos dies a la localitat de Maalot, al nord d’Israel, un episodi que es va tancar amb l’assassinat de 22 ostatges. Un oficial de la força aèria, Ron Arad, va ser abatut amb el seu avió al Líban el 1986 i mai va tornar. El maig del 1985 Israel va alliberar 1.150 presoners palestins a canvi de tres soldats israelians capturats al Líban.

Arran d’aquests dolorosos episodis, el nostre país ha après molt bé el que cal fer per alliberar els seus ostatges: les negociacions amb tercers, els canals extraoficials o per la força. Però l’actual crisi no s’assembla a cap de les anteriors. Es tracta d’unes 200 persones, entre les quals hi ha dones, nens i gent gran, i té lloc enmig d’una guerra en tota regla.

Hamàs va ocultar Shalit en un lloc secret. ¿És possible amagar un grup tan gran? Les inevitables filtracions d’intel·ligència potser permetran a Israel dur a terme operacions de rescat. Tampoc tenim gens clar quin tracte rebrà aquest grup d’ostatges. Gilad Shalit mai va patir tortures físiques. Hamàs ha dit que alguns dels d'ara estan en poder d’altres grups, com ara la Jihad Islàmica. Sigui quina sigui l’estratègia de Hamàs amb aquests ostatges, no hi ha cap garantia que un altre grup la comparteixi.

Matar ostatges no és el que abans hauria esperat de Hamàs. Però la matança del 7 d’octubre –amb la massacre de famílies senceres, la crema de cases i la destrucció total d’algunes comunitats– ho ha canviat tot. Dilluns es va publicar el vídeo d’una ostatge de 21 anys que semblava ferida i a qui estaven curant davant de la càmera. No presentava indicis d’haver sigut torturada, però saltava a la vista que estava sota coacció.

Aquesta vegada, a més, també serà potser menys popular negociar l’alliberament dels ostatges. A Israel li va resultar molt difícil acceptar l’acord per recuperar Shalit. Entre els palestins que van sortir de la presó n’hi havia més de 300 que havien sigut condemnats a cadena perpètua per actes violents, com l’assassinat d’israelians. A mi també em va resultar difícil: Sasson Nuriel, cosí germà de la meva dona, va ser segrestat i assassinat per Hamàs el setembre del 2005. Quatre dels responsables d’aquella mort van quedar en llibertat a conseqüència de l’acord que jo vaig negociar. Tot i així, al final, segons una enquesta, gairebé el 80% de l’opinió pública, juntament amb 26 ministres del govern i tot l’aparell de la seguretat de l’estat, estaven a favor de l’acord. I el primer ministre, Netanyahu, el va signar.

Segons Addameer, un grup que defensa els drets humans dels presos palestins, en aquests moments Israel té uns 7.000 presoners palestins, 559 dels quals compleixen cadena perpètua per matar ciutadans hebreus. ¿Els israelians, que encara no s’han recuperat de les atrocitats del 7 d’octubre, estaran disposats a acceptar un altre tracte d’aquesta mena? ¿No és perillós acceptar-lo? Un dels homes que va matar el cosí de la meva dona i que va sortir en llibertat a canvi de Gilad Shalit ha sigut un dels líders dels atacs terroristes del 7 d’octubre, segons l’informe d’Israel sobre la seva mort fa pocs dies.

No tinc autorització oficial com a negociador, però, pel que sé, soc l’únic ciutadà israelià que té contactes amb els dirigents de Hamàs i alhora amb els d’Israel, i per això he mantingut una comunicació constant amb totes dues parts amb l’esperança d'avançar en la consecució d’un acord de llarga durada. Les perspectives, però, són poc prometedores. Hamàs continua exigint que “Israel deixi d’agredir Gaza”, i Israel diu que no té cap intenció de posar fi a aquesta guerra “fins que no hagi acabat la feina”. Hamad no ha condemnat els brutals atacs de Hamàs.

Encara es mantenen converses oficials. Qatar parla amb Hamàs i els Estats Units parlen amb Qatar i Israel. Tot plegat és massa complicat i confús. Hi ha d’haver un diàleg directe entre Israel, Qatar i Hamàs, i ningú més. Ni els Estats Units ni l’Iran. Els Estats Units poden representar, però, un altre paper. Han de continuar pressionant Qatar, que hauria de plantejar un ultimàtum a Hamàs: si no alliberen els ostatges en un termini de –posem per cas– 24 hores, tots els seus dirigents seran expulsats de Qatar, on molts tenen la seva base d’operacions. No crec que Qatar hi estigui d’acord –sobretot sense un alto el foc israelià–, però el govern nord-americà i d’altres tenen influència sobre l’emirat i l’han d’exercir.

Encara ens queda un marge limitat de possibilitats per negociar i aconseguir l’alliberament d’alguns ostatges abans no comenci l’ofensiva terrestre. Quan la invasió ja estigui en marxa, la seva salvació dependrà de les forces especials israelianes. Alguns d’ells tornaran a veure casa seva; d’altres potser no.

Espero que, al final d’aquesta guerra, el trauma i el sofriment que sentim tots a banda i banda del conflicte ens esperonin a trobar la manera de compartir aquesta terra, que pertany tant als israelians com als palestins. Potser podem aprofitar el nostre patiment i dolor col·lectius per centrar-nos en buscar com conviure en lloc de matar-nos els uns als altres. Serà un procés llarg, i no hi podran participar els dirigents de les dues parts que ens han portat fins aquí.

Copyright The New York Times