Emergència lingüística
Ens trobem davant d’una emergència lingüística. I per explicar-ho bé ho comparo amb l’emergència climàtica. Tots sabem que tot i que el món no s’acabarà demà hem de fer mans i mànigues per solucionar, ara, ja, tot allò que produeix l’augment de temperatura global de la Terra; si no, relativament aviat acabarà en desastre. Oi que sabem que no anem bé si continuem contaminant desaforadament i no cuidem de veritat el medi ambient? Doncs això: amb el català no anem bé i si no ens posem a solucionar-ho amb actituds i polítiques efectives de veritat, decidides, desacomplexades i valentes això acabarà en desastre. Penseu que al món hi ha unes 6.000 llengües i per nombre de parlants el català està entre les 100 més grans! Per tant, queda demostrat que el català no és una llengua petita ni minoritària. El que sí que és el català és una llengua minoritzada. És una llengua que en el seu propi territori ha estat o està marginada, perseguida, prohibida o sense ple reconeixement legal per imposició d’una llengua originàriament forana. Som una anomalia brutal: no hi ha en tot el món democràtic cap llengua de la mida del català amb una desprotecció legal tan gran. Per exemple, al plenari de l’ONU s'hi pot parlar en català perquè Andorra n’és estat membre de ple dret. En canvi, al Parlament Europeu el català hi està exclòs. Som una llengua mitjana europea, però el català no és oficial. Per tant l'oficialitat a la Unió Europea és un objectiu irrenunciable i necessari per a la plena igualtat de drets lingüístics. Però, aquí ve el problema, aquesta oficialitat depèn de l’estat espanyol, que és el que ho hauria de demanar. Què podem esperar d’un Estat que ha ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries però fa 19 anys que no la compleix? Espanya –malgrat la democràcia– té una legislació lingüística plenament supremacista: des de l’obligatorietat només de saber castellà fins a la preeminència del castellà sobre qualsevol de les altres llengües que se suposa que l’Estat també hauria de fer-se seves i per tant defensar i promoure. Per anar bé, l’Estat hauria de fer del català llengua oficial d’estat, que això no vol dir llengua oficial a tot l’Estat!
Per acabar, com deia el filòleg i professor Jesús Tuson, les llengües no es moren perquè els nouvinguts no les aprenguin sinó perquè els parlants deixen de parlar-les. Atenció, que això no vol dir que no sigui important que els nouvinguts l’aprenguin, el que vol dir és que els nouvinguts l’aprendran o no en funció de si la troben necessària o no, i això en bona mesura depèn de si els parlants originaris la parlem o no. Per tant, parlem en català amb tothom, és la nostra eina d’inclusió i cohesió social. Aquesta ha de ser la manera de dir a tothom que per a nosaltres la nostra llengua és tan important que la volem compartir amb tothom!
