L'Ós d'Or de Carla Simón

Fa quatre anys vaig tenir l’honor de moderar un diàleg entre les cineastes Carla Simón i Lois Patiño al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. Simón estava immersa en una voràgine d’èxits arran del seu primer treball cinematogràfic, Estiu 1993, però ja havia començat a escriure Alcarràs, la pel·lícula amb la qual ha fet història aquesta setmana en ser la primera cineasta catalana a emportar-se l’Ós d’Or, el premi més important de la prestigiosa Berlinale. Aquell dia, abans i després de l’acte, vam intercanviar impressions sobre la necessitat, si no la urgència, de posar en valor un cinema de mirada lluminosa i respectuosa que fos capaç d’apuntar a una transformació davant la preeminència d’un cinema de mirada fosca, freqüentment cruel, que històricament ha tendit a sovintejar el cinema d’autor. Com explicar la història de l’ocàs familiar i d’una manera de viure lligada a la terra sense caure en la foscor? La Carla es feia preguntes però ja tenia la resposta perquè la seva mirada ja és plena de llum de manera natural. En realitat, només li calia filmar sent ella mateixa, com ja havia fet a Estiu 1993.

És des d’aquesta sensibilitat i aquest amor per la pròpia identitat, la pròpia terra, els propis paisatges, les pròpies persones, la pròpia cultura i la pròpia llengua que Carla Simón ha sabut capturar la subtilesa d’allò que ens defineix com a poble, donant-li un espai de respir i agraïment, i un sentit de dignitat i connexió universal a través del cinema. A Estiu 1993 ja va retratar el batec dels petits pobles de Catalunya, la màgia de la tradició gegantera o l’eufòria de la festa major. A Alcarràs ofereix l’espai fílmic a una família lleidatana que cultiva presseguers, inspirada en la seva mateixa, dedicada amb amor a la terra i que veu perillar la seva forma de vida quan el propietari de les terres vol deixar de cultivar-les per posar-hi plaques solars. Així, els films de Simón tenen una aparença de ser petits però és precisament en aquesta mirada atenta als detalls i a allò que tenim més a prop, i que sovint podria passar desapercebut, el que els engrandeix i el que ens hi connecta no només a nosaltres, sinó al món. El que ens hi emociona profundament.

Per al cinema català, l’Ós d’Or de Carla Simón és una de les més grans conquestes i suposa una vibrant constatació que la nostra cultura i la nostra llengua tenen molt a dir a la resta del planeta. Si bé la dinàmica de la nostra indústria cinematogràfica ha tendit històricament a ser reticent a apostar vertaderament i amb honestedat per allò local, el treball de Simón, però també els darrers treballs de Neus Ballús i Clara Roquet, ho desmenteixen. Els Sis dies corrents de Neus Ballús va ser premiada al Festival de Locarno l’estiu passat i està sent un èxit de crítica i públic. La Libertad de Clara Roquet es va estrenar al passat Festival de Canes i es va emportar el Goya a la millor direcció novella la setmana passada. Cineastes, totes elles dones, que posen en pràctica l’incalculable valor de les cures tant en la mirada que ofereixen en les seves històries, abraçant els personatges i els seus periples, com en la praxi cinematogràfica, en la manera de treballar amb els seus equips i rodatges. Una forma de reivindicació dels valors del feminisme, que ens empeny a pensar-nos tots plegats des de la igualtat i el respecte en una indústria, la del cinema, a la qual encara li queda moltíssim camí a recórrer per transformar-se davant i darrere de la pantalla per deixar enrere la toxicitat de les dinàmiques del patriarcat capitalista. És intel·ligent començar a procurar que la feina d’aquestes cineastes deixi de ser una forma de resistència, com la forma de vida dedicada a la terra i reivindicada per Simón a Alcarràs, per esdevenir la norma, la manera com volem tractar-nos els uns als altres i el planeta, no només en el cinema, sinó també a la vida.

Tal com recorda la teòrica feminista Bell Hooks, l’arrel de la paraula respecte significa mirar, i el cinema, com a art basat en la mirada, hauria d’exercir-la des d’aquesta posició d’humilitat. L’Ós d’Or de Carla Simón ens obre els ulls cap al sender d’un sentir col·lectiu que camina cap a formes de vida respectuoses a tots nivells, deixant de banda la violència i la destrucció que subjau en qualsevol forma d’explotació de persones, animals, paisatges. Estimada Carla, em vaig atrevir a dir-t’ho fa quatre anys quan vaig veure Estiu 1993 i ara m’agradaria tornar-hi: el món necessita més pel·lícules com les teves.