La crida del camp

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia de covid-19, els portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda d'habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre que l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla, doncs, que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut part de la ciutadania dels riscos de l’alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.

De fet, el refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història. La literatura en va plena. Això és degut al fet que la densitat, en propiciar el contacte, augmenta òbviament el risc de contagi. Ara bé, la relació entre densitat i risc no és pas unívoca, com ho demostra el fet que algunes metròpolis particularment denses com Seül o Singapur hagin pogut fer front amb prou èxit a l’epidèmia. La densitat pot propiciar el contagi, però també facilitar la prevenció i la cura. Com s'ha explicat en altres ocasions, els hospitals, la recerca, les vacunes i l’estat del benestar són, en bona mesura, creacions urbanes. La densitat pot ser risc i salvació alhora.

Tanmateix, en les presents circumstàncies, la por al contagi sembla aliar-se a un refús genèric a la ciutat, anterior a la crisi actual. Ja l’any 2017, en l’Enquesta a la joventut de Catalunya, un de cada tres joves catalans d’entre 16 i 34 anys residents en àrees urbanes afirmava que, si pogués, “li agradaria anar a viure en un municipi rural”. L’anàlisi de les respostes mostrava, tanmateix, que en molts pocs casos aquesta voluntat obeeix al desig de dedicar-se a l’agricultura i d’abandonar les formes de vida urbana. Amb les lògiques excepcions –interessants però molt minoritàries–, la crida del camp no procedeix de la voluntat de reprendre el cicle de vida tradicional de la pagesia. Res no indica tampoc que, en termes generals, es busqui l’atractiu de la soledat en la natura, la via propugnada per Thoreau com a camí per al perfeccionament personal. Tampoc sembla, finalment, que estiguem davant d’un renaixement consistent de les experiències neorurals de fa prop de mig segle, que volien assajar formes de vida comunitàries i menys consumistes.

És innegable que algunes experiències més o menys sòlides apunten en aquestes direccions alternatives. Però la gran majoria dels que diuen desitjar “anar a viure al camp” voldrien fer-ho sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveis de què gaudeixen a ciutat. L’aspiració és més aviat la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat. No és estrany, doncs, que la nova demanda d’habitatge no apunti tant cap als territoris més remots i despoblats com cap als entorns que estan “prou lluny i prou a prop” dels centres urbans per gaudir dels seus avantatges sense haver de patir-ne els inconvenients (sanitaris i d’altres). En termes generals, doncs, som més davant la voluntat d’estendre la ciutat que no pas de marxar-ne.

Més enllà de la seva dubtosa eficiència en termes de salut pública, cal cridar l’atenció sobre les conseqüències que podria tenir el retorn d’una onada de dispersió urbana com la que vam conèixer en les darreres dècades del segle XX. Per contenir-la van caldre molts esforços i, de fet, no es va aturar fins a l’adveniment de crisi econòmica de 2008. Ara, des del punt de vista ambiental, la represa de la dispersió del poblament podria comportar efectes molt negatius pel que fa a fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sols d’interès agrícola i l’increment de la mobilitat privada.

D’altra banda, des del punt de vista social, la pulsió per deixar la ciutat podria resultar en un agreujament de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Albert Camus, a La pesta –que deu haver estat un dels bestsellers de les darreres setmanes– explica com, tancada la ciutat per raó de l’epidèmia, els preus del pa hi van pujar de manera accelerada. Així, els ciutadans, sobretot els més pobres, pensaven amb nostàlgia en els camps veïns i cridaven, al pas del prefecte, “Pa o espai!” És a dir, alimenteu-nos o deixeu-nos sortir. En les actuals circumstàncies, les possibilitats reals de sortir de l'urbs no estan pas a l’abast dels més vulnerables, que molt difícilment poden guanyar-se el pa o trobar un espai per viure ni dins ni fora de la ciutat. La temptació de la fuga és només realitzable per a les classes mitjanes, i, en particular, per als seus joves. La seva concreció podria contribuir doncs a incrementar la separació de les persones segons el seu nivell de renda, amb les corresponents conseqüències.

Les causes i els efectes de l’epidèmia estan, sens dubte, relacionades amb les condicions d'insostenibilitat ambiental i d'injustícia social en què es desenvolupa el procés d’urbanització. Però, per ella mateixa, la disminució de la densitat urbana no seria, de cap manera, una solució dels nostres problemes. Al contrari, podria agreujar-los i engendrar-ne de nous. ¿No hauria de ser la crisi actual l’ocasió de rellançar el debat sobre l’ordenació del territori a Catalunya? Més enllà dels llocs comuns i dels clixés ideològics, ¿no hauríem d’aspirar a articular el nostre territori a partir del respecte pels espais oberts i l’articulació d’una xarxa urbana potent i ben comunicada? Més que escampar la urbanització, ¿no hauríem de procurar que tothom, amb independència del lloc on viu, pugui tenir un accés enraonadament equitatiu a la renda i els serveis? En definitiva, més que córrer encara una altra vegada darrere formes d’urbanització caduques i fallides, ¿no ens caldria repensar la manera com utilitzem els recursos i distribuïm la riquesa?