Punt de fuga

A l’hora de dibuixar la perspectiva d’un paisatge, el punt de fuga ens permet encabir adequadament el que és a prop i el que és lluny, el que és gran i fins el més petit. També els afers socials tenen aquesta mena de punts de fuga que permeten satisfer necessitats presents i anhels futurs, i, cosa que és més important, encabir alhora interessos aparentment contradictoris. Com a millor exemple, la contradicció entre els beneficis empresarials i els salaris dels treballadors, aparentment condemnats a augmentar uns a costa dels altres i, tanmateix, on també hi ha un punt de fuga que permet augmentar a tots dos.

I no ens referim al creixement econòmic. O en tot cas no al creixement que s’obté a còpia d’afegir més capital i més treballadors, sinó al que resulta d’augmentar l'eficiència en l’ús dels factors productius. Un augment de l'eficiència o la productivitat gràcies a la qual s’obté més producte amb els mateixos factors. I atès que hi ha més producte, amb igual capital i nombre de treballadors, n’hi ha més per repartir.

El guany d’eficiència ha estat, històricament i geogràficament, el que ha fet que hi hagi més prosperitat avui que ahir i en uns indrets que en uns altres. Tanmateix, l'augment de la prosperitat no ha estat lineal enlloc al llarg de la història. En massa moments s’ha perdut la referència d’un punt de fuga comú i cooperatiu, i ha prevalgut el joc de suma zero, amb uns guanyant allò que els altres perdien. Avui mateix, hom diria que al món sencer preval aquesta lògica, amb una concentració de riquesa d’escàndol en mans d’uns pocs i uns salaris minvant arreu.

Malauradament, també a Catalunya està passant quelcom semblant d’ençà de la crisi, ja que, per sortir-ne, el govern del PP va triar la pitjor de les vies: la de la devaluació salarial. Una via que ha permès recuperar part de l’ocupació perduda, és cert, però una ocupació precària i malpagada que ha fet emergir un fenomen poc abans desconegut: el dels treballadors pobres. És a dir, uns treballadors que, malgrat tenir feina, no superen el llindar de la pobresa.

Benvingut, per tant, l’increment del salari mínim (SMI) proposat pel PSOE i Podem. Una bona notícia que a Catalunya no podem celebrar del tot, atès que a Madrid insisteixen en una homogeneïtat inexistent. És ben sabut que el cost de la vida difereix notablement entre regions i que és força més alt a Catalunya, Madrid i el País Basc que a la resta de l’Estat. En conseqüència, aplicar un mateix SMI arreu de l’Estat és enormement inequitatiu i no traurà de la pobresa molts treballadors de Catalunya.

Hem de fer per manera, doncs, d’augmentar encara més els salaris a Catalunya, començant per l’SMI, per recuperar aviat els dos punts de participació salarial al PIB perduts arran de la crisi. I hem de fer-ho tenint molt present el punt de fuga esmentat abans; és a dir, augmentant alhora l’eficiència. Tret dels llocs on sura l’or, ja sigui negre o daurat, l'eficiència depèn d’un conjunt de factors entre els quals destaquen el nivell de coneixement i la qualitat institucional. Dos factors amb molt de recorregut potencial a casa nostra.

Pel que fa a la qualitat institucional, el fet que escrigui aquestes lletres des de la presó, i precisament per voler millorar-la, ho diu tot. O quasi, atès que la qualitat institucional no afecta només les institucions polítiques sinó també les socials; tota mena d’associacions civils i potser més destacadament les sindicals, patronals i corporatives. I també en totes aquestes hi ha recorregut potencial. A tall d’exemple, la dialèctica entre sindicats i patronals, a més de pel repartiment del producte ha de ser més activa en la cerca de més productivitat.

Pel que fa al coneixement, l’excel·lent nivell científic i tecnològic assolit a Catalunya perd part del seu potencial quan les empreses no aprofiten prou els seus resultats. També el perjudica un fracàs i un abandonament escolar prematurs que, tot i que s'han reduït significativament amb l’esforç de molts, mentre hi siguin seran excessius. No només perquè redueixen el PIB potencial sinó perquè condemnen aquests joves a l’atur o la precarietat. I aquest és un problema que no podrem resoldre només des del sistema educatiu. Cal que la societat entengui que és un fracàs col·lectiu i cal que les empreses s’atreveixin a guanyar més amb millors professionals i més esforç en innovació, en comptes de conformar-se amb les engrunes de negocis que només sobreviuen a còpia de baixos salaris.

Al Manchester de la primera Revolució Industrial, la prohibició del treball infantil va empènyer amunt els salaris i va facilitar que més nens estudiessin més anys, en comptes d’haver d’ajudar la família a arribar a fi de mes. Va posar en marxa, doncs, un veritable cercle virtuós: treballadors més professionals i més ben pagats, i empreses més productives. Certament les coses són ara molt diferents i, tanmateix, hem de fer possible un cercle virtuós similar. Sobra dir que és per això que volem la República, ja que amb les eines que tenim no podem fer gaire cosa. Ara bé, allò que no podem fer com a Govern, no està dit que no ho puguem fer com a societat. I com més hi cooperem, més avançarem en aquest camí imprescindible.

Oriol Junqueras és president d'ERC i Pere Aragonès és vicepresident del Govern