Malgrat que els professors de Ciències Polítiques generalment el passin per alt, el factor humà resulta en política, com en totes les dimensions de la nostra existència, transcendental, clau. Les mateixes situacions, els mateixos problemes o conflictes, protagonitzats per persones diferents, produeixen indefectiblement resultats també diferents, mai iguals. Si de la Catalunya agitada, imprevisible, ciclotímica, dels darrers anys n’hem d’assenyalar dos protagonistes, aquests són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Tant és així que podríem arribar a escriure la història recent de Catalunya a partir de la competència, la desconfiança i la rivalitat entre els que han estat els líders de les dues grans forces independentistes del país, Junts i ERC.
Avui, en el moment d’escriure aquestes ratlles, tots dos són formalment militants de base de les seves respectives organitzacions polítiques. Malgrat això, la posició de l’un i de l’altre presenten poques semblances. Mentre que Puigdemont exerceix una enorme autoritat sobre Junts per Catalunya, Junqueras comanda una facció del partit i malda per recuperar el poder a ERC en el congrés previst per al pròxim 30 de novembre, és a dir, d’aquí a una eternitat.
Junqueras va haver de deixar la presidència d’ERC després dels desastrosos resultats, un autèntic daltabaix, en les quatre últimes eleccions. Els comicis del passat 12 de maig al Parlament de Catalunya, quan els republicans van perdre prop de 175.000 vots, van ser particularment dolorosos. Pere Aragonès i Marta Rovira van assenyalar que, després del congrés extraordinari del novembre, abandonarien les seves responsabilitats. Obligat per les circumstàncies, Oriol Junqueras també es va apartar, però no per marxar, sinó per posar-se a treballar per guanyar el congrés.
Mentre que Rovira i els seus, el president Aragonès entre ells, van arribar a la conclusió que els resultats evidencien que un cicle s’ha esgotat, i que cal, en conseqüència, que nous equips condueixin la nau republicana, Junqueras ho veu de forma totalment contrària. L’exvicepresident de la Generalitat no considera que la seva evident responsabilitat en els mals resultats electorals hagin de tenir com a colofó la seva sortida d’escena. Ans al contrari: està convençut que ell no forma part del problema d’ERC, sinó que n’és la solució. I que, si recupera les regnes del partit, i amb les mans lliures, podrà aconseguir que el partit es recuperi, que remunti com si fos l’au Fènix. Recordem que l’au Fènix simbolitza la transformació, la purificació i l’esperança. Junqueras, que està inhabilitat per a qualsevol càrrec públic fins al 2031, ha vist fa uns dies com el Suprem es negava, amb arguments delirants, a aplicar l’amnistia als condemnats per malversació, com és el seu cas.
Junqueras va agafar les regnes d’ERC de les mans de Joan Puigcercós el 2011 després, justament, dels pèssims resultats del partit en les eleccions catalanes de l’any anterior. El de Sant Vicenç dels Horts va impulsar el partit fins a les seves més altes cotes electorals i de poder des del restabliment de la democràcia. Durant molt de temps, Esquerra ha estat una organització comandada de dalt a baix, disciplinada, cohesionada. Fins que van arribar els mals resultats. Aleshores, molts dels que feien la gara-gara a Junqueras, dels que li donaven la raó i copets a l’espatlla, dels que callaven, van començar a girar-se contra l’antic líder. Ja no el veuen com el profeta que indicava el camí a seguir, el cavall guanyador i la millor aposta per satisfer les necessitats del partit i les seves ambicions particulars. La voluntat de recuperar el poder de Junqueras ha contribuït a agreujar la crisi interna. Les manifestacions externes de la divisió s’acumulen. Des del manifest firmat per centenars de militants per fer renunciar definitivament a Junqueras, fins a les manifestacions de Sergi Sabrià arran del desagradabilíssim afer dels cartells sobre els Maragall i l’Alzheimer.
Junqueras és un home talentós, de verb fàcil, amb una memòria colossal i molta capacitat de treball. També un home desconfiat, a voltes complicat de tracte i molt tossut. Gairebé obsessiu. Té els seus admiradors incondicionals, disposats a anar amb ell fins allà on calgui. Igualment, té els seus detractors, cada dia més nombrosos, que li retreuen el seu cabdillisme i la mà de ferro amb què durant anys ha conduït el partit. És difícil que acabi renunciant als seus plans, com busquen els partidaris de Rovira. Per tant, si res no canvia, els que no volen Junqueras hauran de presentar un candidat alternatiu, atractiu, i potent, al congrés del novembre. Un candidat que pugui derrotar Junqueras i que, per coherència, no hauria d’haver estat entre els protagonistes de la darrera etapa d’ERC. No és un repte senzill.
