Article de Junqueras des de la presó: 'La força de l’amor a la llibertat'

Dilluns vaig acomiadar el Carles Mundó, company de captiveri des que ens van empresonar. Un home d’una formidable formació, amb el cap ben endreçat, compromès amb el país i amb valors com la no-violència, la justícia social i la llibertat per bandera. Feliç pel seu alliberament, li vaig dir adeu amb una sentida abraçada que de ben segur traslladarà a tots vosaltres, també a tots els que avui sou a Brussel·les. I també, certament, corprès perquè el Tribunal Suprem va decidir que jo no podria acompanyar-lo i retrobar la meva família i els meus amics ni tampoc implicar-me físicament en la campanya electoral.

La profunda sensació d’injustícia és el primer que se’m va fer avinent. També la voluntat de causar dolor innecessàriament. No tant a mi sinó sobretot al meu entorn més proper. Passar d’albirar una retrobada amb aquells que avui enyoro més que mai a quedar-me reclòs en una presó a l’extraradi de Madrid és complex de gestionar emocionalment. Ara sí que he vist una cel·la per a mi sol, si bé confio a retrobar el Quim Forn. I, en canvi, us he de dir que sol no m’hi he sentit ni un instant. Sempre em sento acompanyat per centenars de milers d’ànimes, de bones persones. També pels Jordis, a Soto del Real, per descomptat.

Segueixo i seguiré defensant els meus principis sempre de forma pacífica i democràtica. El que no aconseguiran mai és que renunciï a voler que els ciutadans de Catalunya decideixin el futur de Catalunya, amb el seu vot, democràticament i pacífica. Com ho hem fet sempre. La violència és detestable. Qui pot no commoure’s quan veu que es pega a gent per voler votar? Qui no s’esgarrifa quan veu que l’extrema dreta ara té impunitat per a totes les malifetes a cara descoberta? Conviure plàcidament amb la violència i castigar la inequívoca voluntat de lluitar pacíficament per la sobirania popular, per la justícia i la llibertat, és l’expressió més plàstica de la degradació democràtica i la involució dels drets i les llibertats.

L’arrel del problema polític que avui em manté rere uns barrots és, senzillament, en el fons, la negativa al reconeixement del diàleg entre iguals, és la negació absoluta i radical del poble de Catalunya com a subjecte polític. Aquí hi ha la clau de volta. Tant és així que, quan el Parlament adopta un acord per protegir els que passen fred a l’hivern, l’Estat el tomba sense cap pudor. I ens diu que el Parlament i el Govern no tenen dret a ajudar la gent, que ajudar la gent és una potestat que només tenen, avui, el PP i els seus aliats. O a qui li toqui el torn a la Moncloa. I com que la potestat és seva, i emparant-se ara en el 155, doncs decideixen que només s’ajudarà els catalans que passen fred si ells ho decideixen algun dia en un despatx d’un ministeri de Madrid. És tan obvi que aquest conflicte no va de banderes que em sorprèn que sovint no interioritzem, del tot, que allò que estem fent és una defensa dels drets civils i polítics de la ciutadania. Fixeu-vos bé en totes les lleis que ha suspès el TC a petició del PP, o del PSOE, o de la marca blanca del PP, que diria el Gabriel Rufián, que són aquells que van néixer de l’odi contra l’escola catalana i que avui la tenen en el punt de mira, entre d’altres. De fet, no deixarien pedra dreta. ¿Els heu sentit protestar perquè volem però no ens deixen acollir (gràcies, Ruben Wagensberg!)? ¿S’indignen perquè volem ajudar la gent que passa fred i ens ho tomben? ¿Es queixen perquè volem gravar bancs i nuclears i ens ho impedeix el TC? Hi ha infinitat d’exemples, tants com voluntat tinguem de millorar les nostres vides i adoptar decisions com a subjecte polític. Fixeu-vos bé el que us dic. Si demà el cent per cent dels ciutadans de Catalunya prenguéssim la decisió de protegir la Mediterrània que banya les nostres costes, des d’un despatxet -potser des de Génova mateix- ens dirien que nosaltres no som ningú. ¿Els heu sentit dir res per l’afer Castor? Res, ni paraula.

Sempre hem de tenir present que tot el que fem ho hem de fer per la gent, per tota. I hem de prendre consciència que aquest és el nostre primer argument i principal ideal. També us dic, avui, des d’aquí, des d’una solitària cel·la, que l’amor a la llibertat és més fort que qualsevol rancúnia. No ho hem d’oblidar. Perquè en l’oblit hi ha la injustícia. Però que, alhora, hem de saber perdonar i aprendre a perdonar. També us dic que d’aquí en sortiré amb el puny alçat i la mà estesa a tothom, amb voluntat de cosir, de teixir complicitats. Sortiré al carrer perquè els ciutadans així ho exigiran. El 21 amb els seus vots i el 22 amb la voluntat de construir una societat lliure, justa i sobirana. No pas pel sentit de la justícia d’un Estat governat per unes elits que no tenen cap més raó que la força bruta, ni tampoc per la seva voluntat de conciliar, raonar, debatre i pactar. El diàleg -que ens han negat- no es pot fonamentar en el sotmetiment; ni un estat és útil a la seva ciutadania quan la seva prioritat no és el seu benestar sinó la seva submissió.

Tenim, en qualsevol cas, la necessitat i la voluntat de bastir ponts i teixir complicitats, de cohesionar la societat, de fer-la forta, que quan un membre d’aquesta societat sigui penalitzat per l’estat espanyol per defensar drets civils i polítics tothom se senti identificat amb la injustícia. Avui som molts. Però no podem renunciar a ser més. Ens cal ser més per afermar tots els passos, ens cal empatitzar amb majories àmplies i que cap bandera ens en privi. Si de debò volem guanyar el futur ens caldrà més pedagogia i estendre sempre la mà. I és per això que avui em tenen tancat i és per això que temen tant ERC: per la seva capacitat d’eixamplar, de teixir complicitats transversals, i per una trajectòria que res té a veure amb sobres en negre o amb la indústria de la corrupció. Som i volem ser representants del conjunt de la societat. Per això a les nostres llistes hi ha des de l’Ernest Maragall fins a la Najat o la Jenn Díaz, des d’una lluitadora que sap què és el sacrifici com la Núria Picas fins a un sindicalista com el Jose Rodríguez. Per això sabem que podem comptar amb el Joan Ignasi Elena o el Toni Castellà o que podem lluitar plegats amb l’amic Albano i tot el que ell representa. Perquè som i volem representar el conjunt de la societat. Gràcies a tots! Jo no us fallaré, mai. I ara, mentre no hi soc, us prego que feu pinya i entre tots em supliu, amb coratge, entrega i entusiasme.

I, finalment, un prec: sortiu a guanyar, a totes, sense complexos; només nosaltres ho podem fer, teixint complicitats i avançant cap a allò que tan bé expressen unes sigles: fraternitat i justícia, República i una Catalunya lliure i de tots.