El compromís social del turisme

El turisme a Barcelona ja no es pot mesurar només en xifres. La capital catalana rep uns 30 milions de turistes a l’any. El creixement ininterromput d’un sector que gestiona un volum superior a 44 milions de passatgers -els que van passar pel Prat l’any 2016- o als 2,5 milions que van venir en creuer turístic transcendeix una activitat que es vulgui definir només com a privada o econòmica i ignorar, alhora, l’impacte social que aquest sector provoca.

L’èxit del turisme no ha estat compartit de manera equitativa, ni es pot dir que hagi contribuït significativament a la cohesió social. Mentre que els beneficis es concentraven en els principals operadors, els costos -gentrificació, increment de l’exclusió residencial, precarització del mercat laboral, problemes de convivència o augment de l’economia submergida- han afectat el conjunt de la ciutat.

El turisme, per les fortes implicacions que té en el comerç, el transport, la neteja, la seguretat o el lleure, ha de ser considerat un sector compromès socialment que reconegui les desigualtats i les exclusions que certament contribueix a generar.

Aquest compromís social es pot canalitzar a través d’entitats del tercer sector a partir de dos vessants: (1) amb la promoció d’una oferta de turisme inclusiu i adaptada a totes les formes i situacions de discapacitat i (2) participant de manera decidida en el foment de la inserció laboral de col·lectius en risc d’exclusió i impulsant projectes amb mirada i sensibilitat social.

Les xifres assenyalen amb insistència una preocupació dels veïns i veïnes pels efectes d’un sector que es mostra indiferent, passiu i negacionista davant les externalitats que provoca.

És cert que no hi ha responsabilitats úniques a l’hora d’explicar les causes d’aquest repartiment deficient. D’una banda, no s’han acabat d’aprofitar les eines de què ja disposen les administracions per garantir un retorn social més gran de l’impacte del turisme (ingressos provinents de la taxa turística, plans d’ocupació, contractació pública de qualitat), i, de l’altra, no hem exigit a l’activitat turística la responsabilitat social que li pertocaria atenent el volum de riquesa que genera. Per això ens plantegem si les entitats no haurien de ser capaces de tenir un paper més protagonista en la planificació i la gestió del turisme a la ciutat de Barcelona. Sense anar més lluny, i des de la darrera modificació de la llei d’aquest impost, la taxa turística ja pot utilitzar-se des d’aquest any 2017 per impulsar el turisme sostenible, responsable i de qualitat, i per protegir, preservar, recuperar i millorar els recursos turístics.

Tenim el repte de demostrar que una altra manera de gestionar el turisme és possible. Per contribuir al nostre objectiu d’una societat més cohesionada i inclusiva, no només hem de seguir denunciant males pràctiques relacionades amb la precarietat laboral o la discriminació que encara avui en dia pateixen col·lectius de turistes per raó de la seva discapacitat, sinó que hem de tenir un paper molt més actiu.

El turisme genera externalitats que debiliten l’aplicació de determinats drets socials, com l’habitatge o l’ocupació. El turisme pot anar, per exemple, en detriment de la inserció social i laboral de determinats col·lectius si no hi ha marcs legals que vetllin per aquests col·lectius. Les empreses turístiques han d’incrementar el seu compromís social mentre el turisme genera, alhora, una gran quantitat d’oportunitats també per a les entitats socials.

L’Ajuntament de Barcelona és conscient d’aquest desequilibri entre l’interès econòmic i el compromís social i, per això, estem participant com a entitats socials tant en el Consell de Turisme i Ciutat com en el Pla Estratègic de Turisme de Barcelona. Manca, però, el compromís social del sector privat i la voluntat, compartida, de treballar plegats per un altre turisme. Un model turístic diferent, més integrat en la vida veïnal, que faci possible un canvi del tot imprescindible, que tingui la valentia de reconèixer límits en el creixement, la implicació del sector en l’àmbit laboral i el compromís empresarial en la dimensió social, per evitar el justificat i creixent rebuig ciutadà cap a l’actual model.