Oriol de Bolòs: una vida entre les plantes (2007)

Article complet del periodista Miquel Pairolí i Sarrà (Quart, el Gironès, 1955-2011) a El Punt (27-III-2007) arran de la mort del científic Oriol de Bolòs i Capdevila (Olot, Garrotxa, 1924-Barcelona, 2007). El centenari del naixement d’Oriol de Bolòs es va commemorar el novembre passat a la seva ciutat i a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Botànic eminent i catedràtic de Fitografia i Ecologia Vegetal, el naturalista Bolòs es va especialitzar en florística i geobotànica dels Països Catalans. Va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1964 i tenia la Creu de Sant Jordi 1993.

Oriol de Bolòs, que ara ha mort a Barcelona, ja a la vellesa, ha passat la vida entre les plantes. No pas com a pagès ni hortolà, sinó com a botànic. De les plantes en tenia la perspectiva de l’estudiós, no pas del cultivador. Bolòs, de nissaga olotina, va seguir una inclinació familiar envers la botànica que remunta al segle XVIII. Alguns dels Bolòs, també des d’èpoques reculades i fins a l’actualitat, s’han decantat per una aplicació pràctica de la botànica com és la farmàcia. De ben jove, Oriol de Bolòs es volia dedicar purament als estudis botànics i a la docència que se’n deriva, però ha viscut una època que l’ha obligat a alçar la veu en defensa del medi natural, que coneixia i estimava. Des dels anys setanta, Bolòs va pronunciar discursos combatius sobre la qüestió. El 24 de febrer de 1999, en una entrevista en aquest diari, explicava: “Quan coneixes el valor de les coses no vols que les destrueixin.” Des del punt de vista del botànic, no comprenia com es considera un crim la destrucció d’una obra d’art i, en canvi, s’arrasa sense contemplacions un bosc en nom del progrés. Ell sabia mirar un bosc com una obra d’art, encara que no hagués sorgit de la mà humana. Bolòs deia veritats elementals i heterodoxes: “Urbanització i naturalesa con conceptes contraposats. Tota expansió de la ciutat representa un retrocés de la vida natural.” El gran repte del possibilisme polític ara és intentar aquesta quadratura del cercle. I prou que en veiem els resultats... Bolòs encara anava més enllà: “Hi ha un perill envers el qual volem adreçar l’atenció. Es tracta de la possibilitat que la creació d’un sistema de parcs, que en definitiva sempre representaran una minsa proporció de la superfície del país, pugui servir de cortina de fum que faci perdre de vista la destrucció general que es realitza a la resta del territori. Els parcs son molt importants, però la societat no pot admetre de cap manera que sigui l’única cosa que persisteixi del primitiu patrimoni natural.” Clar i català. La citació podria continuar, però valgui aquest fragment i els altres.