Resistir, resistir, resistir
Definitivament el Procés ha entrat en una nova fase des que divendres el Parlament va votar la declaració unilateral d’independència. S’ha acabat cremar etapes, l’estratègia de puntada de peu cap endavant, i s’ha iniciat la fase de la resistència. L’independentisme ha tocat paret. Ja no queda més camp per córrer. La DUI és l’estadi final, ja no es pot anar més enllà.
Però la votació de divendres va deixar un cert regust amarg, que s’ha anat imposant a mesura que passaven els dies i es constatava que la declaració d’independència no produïa efectes tangibles per a aquells que la van celebrar a les portes de la Ciutadella. La normalitat amb què s’ha viscut després dels primers moments contrasta poderosament amb la contundència de la declaració i el dramatisme amb què es va viure la jornada al Parlament (abandó de la major part de l’oposició inclòs). Ni tan sols es va arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, el mínim gest que es pot demanar quan s’ha declarat la independència.
A partir d’aleshores s’han succeït els gestos més o menys vistosos. L’al·locució de Puigdemont des de Girona, el joc del gat i la rata amb els consellers cessats per saber si anirien o no anirien als seus despatxos dilluns, la tribuna cabalística de Junqueras en un diari, el ni sí ni no sinó tot el contrari, i l’escapada final a Brussel·les de part del Govern cessat, amb el president al davant.
Fins divendres semblava que les accions del govern de la Generalitat i dels partits que li donen suport estaven guiades per la voluntat de donar peu a una reacció del govern espanyol tan violenta com fos possible. És la tàctica que l’independentisme va posar en pràctica un cop constatat que no gaudia de la majoria necessària per emprendre el seu full de ruta en solitari. L’“ampliació de la base social”, com es definia aleshores, passava no tant per negociar una posició conjunta amb forces no independentistes com per atreure’s els seus suports com a reacció a les accions de l’Estat, del govern, de la judicatura i dels cossos policials. El que es perseguia amb cada acció era provocar la reacció, arribar fins al límit per incitar els instints més baixos de Madrid.
I Madrid va picar l’ham diverses vegades. La més estúpida, la inacceptable actuació policial durant la convocatòria de l’1 d’octubre, vergonyosa i barroera, que va generar un corrent de suport i simpatia en el món no estrictament independentista, però no va atorgar a la consulta el gruix necessari per encarar l’últim pas cap a la independència unilateral, ni va fer moure els governs i les cancelleries europees, més enllà d’algun advertiment a Rajoy per via telefònica.
El mes d’octubre ha sigut per al Govern un anar i venir a compte de la DUI. D’una banda, declarar la independència era el pas lògic després de l’1-O, si es considerava que el referèndum havia atorgat un mandat lícit. Però d’altra banda, votar la DUI volia dir endinsar-se en el buit sense possibilitat de fer marxa enrere, i amb un suport més feble encara. Les enquestes indicaven que una facció del bloc independentista no seria favorable a una declaració unilateral, que només estaria avalada per un 30% del cens. Aquest suport, a més, seria especialment minso entre els votants del PDECat. D’aquí les esquerdes i el tremolor de cames de les últimes setmanes.
La declaració d’independència de divendres va tenir aquell aire de poc convenciment perquè era menys un acte volgut que un acte obligat. S’havia de fer, era el pas lògic, encara que se sabia que no constituïa el moment fundacional de la nova República. Altre cop l’objectiu era forçar una reacció de l’Estat, l’aplicació del 155, que generés una dinàmica de suport més enllà de la tropa independentista convençuda. Aquesta dinàmica no s’ha produït.
I a partir d’aleshores les accions del govern de la Generalitat semblen anar encaminades no tant a la consecució d’aquesta majoria que se’ls ha resistit durant dos anys com al manteniment del bloc de suport amb què encara compta, a assegurar el seu espai de cara a la contesa electoral del 21 de desembre, a convèncer els convençuts. En aquest sentit, la compareixença belga de Puigdemont ha entrat de ple en la lògica electoral, plantejant la convocatòria com un plebiscit sobre el 155 i animant els seus a guanyar-lo. Per primera vegada en molt de temps, els independentistes semblen haver perdut el control de l’agenda. Un cop llançada l’última carta que tenien a la mà, la DUI, l’única idea sembla que és resistir. Per què? Per poder seguir resistint.
