Repetim?
PolitòlegLa nit del 21-D es va posar de manifest que el país està, en la pràctica, políticament bloquejat. O més ben dit: que segueix políticament bloquejat. Hi ha una majoria clara al Parlament, és cert. Una majoria que no pot ser desbancada, aparentment, perquè no hi ha una majoria alternativa. I d’aquesta majoria, la força guanyadora s’ha presentat a les eleccions amb un projecte tan nítid com impossible: la restauració del govern de la Generalitat destituït arran de l’aplicació del 155, o com a mínim del seu president, Carles Puigdemont.
El resultat d’aquesta combinació és el bloqueig. Un bloqueig que amenaça la legislatura tot just estrenada, els límits de la qual explorarem la setmana que ve. Serà llavors quan s’intenti dur a terme la investidura a distància del candidat Puigdemont, que molt probablement (segur, vaja) obtindrà el suport del bloc independentista, que té majoria a la cambra.
Abans els grups escalfaran motors amb la discussió del vot delegat dels diputats que són a Brussel·les. Prudentment, aquest tema s’ha deixat passar en la sessió de constitució, per permetre que, com a mínim, es conformi la mesa, peça angular del que passarà a partir d’ara.
Aquesta és d’aquelles històries que no tenen emoció perquè se sap perfectament com acaben. Els independentistes demanaran que es reconegui el dret de vot als que són a Bèlgica, malgrat les reticències dels lletrats del Parlament i l’oposició dels grups no independentistes. Els comuns actuaran en funció dels interessos de Colau amb els pressupostos de Barcelona. La votació serà positiva i Puigdemont podrà votar. Hi haurà recursos i crits i veurem com gestiona la tensió el flamant president Torrent.
Això serà l’aperitiu, perquè el plat gros vindrà amb l’intent d’investidura. També sabem com acabarà. Puigdemont serà investit a distància i hi haurà un simulacre de presa de possessió. Automàticament hi haurà recurs al Constitucional i aquest tribunal (amb la celeritat que el caracteritza només en aquests casos) anul·larà la investidura. Resultat? Bloqueig. Per a uns hi haurà Govern, per als altres no. Impossible l’entesa.
Anem de cap a un escenari sense sortida, o amb una sola sortida: la repetició de les eleccions. No tant perquè es vulgui, sinó perquè el temps va passant i els terminis en això són clars. ¿Hi hauria alguna manera d’aturar el rellotge? No ho sembla, en vista dels incentius dels actors que podrien tenir algun poder per fer-ho.
ERC està lligada de peus i mans. Fa veure que té marge, però no en té realment. Ja es va veure a la campanya: no pot oposar-se a l’argument del president legítim si no vol arriscar-se a perdre una porció del vot que encara li és fidel. Haurà de seguir Puigdemont fins al final. Qualsevol alternativa és fatal per als republicans i tampoc no els assegura aturar el rellotge que els porta de cap a una repetició electoral, on l’avantatge de JxCat pot fer-se encara més gran que els maleïts dotze mil vots del 21-D.
L’altra força que podria fer-hi alguna cosa, Cs, està encantada amb la situació, i fins i tot podria valorar favorablement una repetició electoral. Un any sense eleccions se’ls pot fer molt llarg i els vents de les enquestes que ara inflen les seves veles podrien deixar de bufar en qualsevol moment. Una nova convocatòria tornaria a donar-los temps als mitjans, una campanya gratuïta que segurament els proporcionaria aire per encarar les municipals (i autonòmiques i europees) del 2019. No s’espera que Arrimadas faci res per aturar el rellotge.
La resta de grups no tenen gruix suficient per forçar una solució diferent al bloqueig. Poden proposar i jugar entre bambolines, ¿però algú es pot imaginar un acord per a una majoria diferent? ¿Un pacte d’esquerres amb abstenció de Cs? ¿Un Govern tabarnès amb l’aquiescència d’ERC?
Cal rendir-se a l’evidència: Puigdemont domina l’escena, malgrat els que el dibuixen cada cop més abandonat i desesperat. Els resultats del 21-D li van entregar la clau per bloquejar o desbloquejar la situació i tot fa sospitar que ha optat per la primera opció. És del tot lògic. Va concórrer a les eleccions amb una proposta de restauració de la “legitimitat” arrabassada pel 155 i va guanyar. A ERC. A Junqueras. I a Mas. Els va guanyar a tots. I ara podria estar acariciant la idea de donar el cop definitiu a ERC, en la batalla fratricida pel lideratge del bloc independentista, la guerra poc dissimulada que s’ha anat desenvolupant en paral·lel al Procés. La repetició electoral podria deixar ERC tocada de mort. Els republicans ho saben. I Puigdemont també ho sap.