Política simplista en una societat complexa

El nostre món d’avui sembla que es regeix per un axioma que diu que com més complexa és una societat, més simplista és la seva política. És com si existís, per part de la classe política, una necessitat de simplificació, d’esquematització, que és inversament proporcional a la complexitat de les societats sobre les quals aquesta política opera.

El cas de Catalunya n’és un exemple magnífic. Som a pocs dies d’unes eleccions definides com una pugna entre dos blocs de partits, entre dues concepcions del país, enfrontades, contraposades, mútuament excloents. Pocs elements escapen a aquesta dualització del país. Totes les opinions, als mitjans o a la barra del bar, s’entenen en lògica dual, es fan passar pel sedàs que distingeix els uns dels altres, els “meus” dels “seus”. O s’és independentista o s’és antiindependentista. El terme mitjà escasseja, i a més és sospitós. La política catalana (des del 2015, com a mínim) ha quedat reduïda a aquesta única, simple, fractura.

Tanmateix, la societat catalana no respon a aquesta divisió. Les dades ho mostren de manera clara. Dividir els catalans en independentistes i antiindependentistes és reduccionista, pura fantasia. A la Catalunya actual no existeixen només dos fronts homogenis d’electors. Creure que els independentistes conformen un bloc sòlid pot ser útil de cara al combat polític, però amaga una realitat molt més complexa, i molt menys sòlida, del que es pensa.

Entre els partidaris de la independència de Catalunya existeixen diferents segments, en funció de la solidesa de les seves opcions i opinions. Així, el que en podríem dir el retrat robot de l’independentista tipus, que semblen defensar els partits independentistes, només és aplicable a dues terceres parts dels partidaris de la independència, que són els que contesten afirmativament a totes les preguntes sobre l’oferta política independentista. Hi ha una tercera part que, tot i manifestar-se partidaris de la independència, mostren reticències en alguns aspectes concrets, com ara la declaració unilateral del 27 d’octubre. L’independentista, doncs, no és un bloc homogeni, malgrat que les interpretacions simplistes el dibuixin com una massa uniformada disposada a tot.

Tampoc és homogeni l’altre bloc, malgrat el que semblen defensar alguns dels que es presenten com els seus abanderats. Si es pren la campanya de Ciutadans, hom podria arribar a creure que existeix a Catalunya una massa sòlida d’electors castellanoparlants que consideren que a les escoles s’imposa l’idioma català com una forma gens subtil d’adoctrinament identitari, contra el qual Cs reclama a aquests electors que es rebel·lin com un sol home el 21-D.

Doncs en aquest cas tampoc no existeix aquest bloc suposadament monolític. La gran majoria de catalans entenen, parlen i escriuen el català, malgrat que la seva llengua materna sigui la castellana. Entre els catalans amb orígens familiars a la resta d’Espanya, un 75% saben parlar i escriure el català, gràcies a la immersió lingüística “adoctrinadora” que tant critiquen els de Rivera.

Aquí, com en el suposat bloc hermètic independentista, el model d’elector que Cs diu que defensa és minoritari, fins i tot si només prenem el conjunt del suposat front “constitucionalista”. El dibuix de traç gruixut que es defensa passa per alt una dada tan normal com que un 40% dels catalans nascuts a la resta d’Espanya (la majoria dels quals no tenen edat per haver passat per la immersió) parlen i escriuen en català i només un 6% diuen que no l’entenen. On són les masses metropolitanes sotmeses per la tirania catalanòfila a cop de Pompeu Fabra?

Només existeixen en l’imaginari dels polítics i dels mitjans. Com les multituds independentistes disposades al sacrifici al preu que sigui. Ni l’un ni l’altre model són majoria a la societat. Són reduccions útils, simplificacions que defineixen un escenari binari de blanc o negre, que fa més senzilla la pugna política dels extrems, perquè elimina els desagradables grisos que els desfan el gratificant quadre fet de “nostres” i “seus”.

El problema és que aquest retrat interessat, esquemàtic, acaba prenent cos. De tant repetir-ho, és possible que la gent acabi pensant que de debò Catalunya és tan simple i barroera com els diuen. Aquesta deriva, a part de trista i empobridora, acabarà (llavors sí) partint el país per la meitat. Som en uns temps estranys, en els quals la política no reflecteix el país real sinó que intenta fer que aquest s’assembli a la caricatura que en fa la política.