Els incòmodes
Sembla que finalment s’ha arribat al moment de la veritat, tot i que no és descartable una última pirueta per intentar allargar el desenllaç del Procés després de cinc anys de camí. Dimarts a la tarda el president Puigdemont compareixerà davant del Parlament per donar compte dels resultats de la consulta de l’1-O i se suposa que exposarà les accions que se’n deriven.
La situació no és la més bona per al Govern. Arribat el moment decisiu, la seva capacitat de maniobrar és mínima. No li queda marge per a altra cosa que no sigui aplicar els preceptes continguts en la llei del referèndum, aprovada fa un mes. Qualsevol altra sortida significarà una derrota política en tota regla. L’Estat no els ha deixat marge, i malgrat que els uns i els altres parlin de diàleg i acord, tots dos saben que s’ha arribat al cap del carrer. L’independentisme s’ha quedat sense cartes per jugar i ha descobert que Rajoy té la banca.
A mig pas del final, el vertigen ha pres una part del bloc independentista, que fins ara encara confiava que s’obriria una porta per a un final negociat amb l’Estat. Aquesta idea movia una part dels que van escollir la papereta del sí en la convocatòria de l’1-O. Segons les dades del CEO del juliol, un 24% dels que tenien intenció de votar afirmativament ho feien per pressionar el govern central de cara a una negociació per millorar l’autogovern. Arribar a una declaració unilateral d’independència no entrava en els seus càlculs. D’aquí que els incomodi la perspectiva d’un trencament definitiu i sense marxa enrere.
El vertigen d’aquest grup augmenta davant l’escenari que dibuixen les fugues de grans empreses dels últims dies. A diferència dels convençuts, dels que estan disposats a arribar fins al final al preu que sigui, els independentistes incòmodes no acaben de trobar la gràcia a la idea que les primeres passes del nou país s’hagin de produir en un entorn de precarietat econòmica. El somni de la Dinamarca del sud s’esvaeix a mesura que es va acostant l’hora de la veritat.
A l’altra banda de l’espectre polític, el cap de setmana deixa un quadre estrany. Les concentracions de dissabte davant dels ajuntaments demanant diàleg han quedat enterrades per la contundència de la manifestació de diumenge. Les apel·lacions al diàleg i a l’entesa casen malament amb una primera fila curulla de dirigents del PP i Cs que han demostrat sobradament que no tenen cap interès a dialogar, i menys ara que veuen a tocar la possibilitat de derrotar completament l’independentisme. No tenen cap incentiu per fer marxa enrere o per asseure’s en cap taula.
Però seria un error creure que tots i cadascun dels que eren a la manifestació de diumenge compartien fil per randa la posició de Rajoy i els seus. També aquí hi havia persones incòmodes davant la perspectiva d’una derrota total del govern de la Generalitat i un escenari d’intervenció de l’autonomia, de termini incert però de conseqüències bastant previsibles pel que fa a les inversions, el marge d’autogovern o la capacitat dels catalans per decidir de quina manera voldrien encaixar a Espanya.
Malgrat el que pugui semblar amb una mirada superficial (o interessada), a Catalunya no existeixen dos blocs homogenis que comparteixen el cent per cent d’una agenda. La imatge de les dues trinxeres pot ser útil per als sectors irreductibles de cada bàndol, però amaga una multiplicitat de posicions, que emergeixen precisament a mesura que s’acosta el moment decisiu. Davant de l’irreversible apareixen els incòmodes, els que preferirien aturar-se un moment, fins i tot els que ara gosen alçar la veu per esbossar altres sortides, per evitar un desastre que no tingui marxa enrere.
El problema per als incòmodes d’una banda i de l’altra és que la conjuntura afavoreix els durs de tots dos costats. D’una banda, els partidaris del com més malament, millor, que esperen la reacció de l’Estat a la declaració d’independència per acumular raons per engruixir unes files que no han sabut fer créixer de cap altra manera. De l’altra, un PP que acaricia la victòria total que li garanteixi el govern per a bastants anys alhora que impedeixi la regeneració d’un sistema corcat fins al moll de l’os.
Una sortida i l’altra suposarien la fallida de Catalunya durant un temps indefinit, tant econòmicament com institucionalment i socialment. Un país vençut i escindit. Amb una part de la ciutadania plorant el somni de l’acràcia que no va poder ser. I els altres retraient als primers haver estavellat el país sencer contra un mur. ¿Ho podran evitar els incòmodes?
