Cap a un socialisme comunitari europeu?

L’estat liberal, entès com a garant de la seguretat i la pau dins el seu territori, va evolucionar durant al segle XX per passar a assumir la corresponsabilitat en el benestar econòmic i social de la població. Es tracta d’un fenomen que cristal·litza en la llei fonamental de Bonn del 1949 i el concepte d’estat social, que esdevingué una referència per al constitucionalisme europeu. La Constitució espanyola no en va ser una excepció, ja que en el seu article 1 es refereix a l’Estat com a “social i democràtic de dret”. Només cal sumar dos més dos per entendre que aquesta concepció de l’Estat és alhora causa i conseqüència de l’auge dels partits socialdemòcrates durant la segona meitat del segle XX.

D’altra banda, i com han defensat diversos autors com Brian L. Heuser, les societats amb més cultura associacionista solen ser aquelles que presenten uns índexs més alts de cohesió social. Sovint, però, els teòrics socials no han posat prou èmfasi en exemplificar com l’associacionisme contribueix a aquest objectiu. Una de les excepcions, precisament, la trobem a Barcelona, on les entitats agrupades en la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC), amb la complicitat de l’Ajuntament, han elaborat fa poc el Balanç Comunitari, una eina que permet valorar prou objectivament el gran impacte social de la gestió comunitària d’espais urbans per part d’entitats. Una d’aquestes entitats, el Bidó de Nou Barris, fa dècades que demostra a través de la gestió de l’Ateneu de Nou Barris que l’associacionisme pot ser fonamental per a la cohesió veïnal.

Es tracta, com deia, d’excepcions. A dia d’avui no s’ha aconseguit una articulació satisfactòria entre la responsabilitat de l’Estat de garantir el benestar social i la capacitat que tenen les associacions per teixir vincles dins de la comunitat. Això es posa de manifest en la dificultat de tirar endavant iniciatives público-comunitàries que s’escapin de la lògica del partenariat público-privat, que entén qualsevol actor no públic de la mateixa manera, sense tenir en compte el seu arrelament o la seva interacció amb la comunitat. Ni l’administració ni, sovint, les entitats tenen els mecanismes per aconseguir més col·laboració, per complementar-se a l’hora de treballar per uns barris i pobles més cohesionats.

És ben possible que aquesta falta d’articulació sigui una de les causes de la crisi de la socialdemocràcia que viu actualment Europa. De la mateixa manera que la feina de les associacions és insuficient per garantir l’estat del benestar, una socialdemocràcia sense vida als barris i als pobles és percebuda per la ciutadania com una burocràcia inerta. Això ha obert la porta a l’auge d’opcions polítiques extremes, que ataquen les institucions perquè les consideren incapaces de donar resposta als anhels de benestar de la població. Un component d’aquest benestar, que en podríem dir relacional, té a veure amb sentir-se part d’una comunitat. I això és precisament el que l’estat social és incapaç de proveir si no s’articula satisfactòriament amb el teixit associatiu.

Al llarg de la història, corrents de l’esquerra han intentat unir el paper de l’estat social amb l’existència d’una vida comunitària basada en valors compartits de fraternitat i solidaritat. Una branca del socialisme ètic, amb un paper destacat de diferents dones polítiques, com Ada Salter, la primera alcaldessa de Bermondsey (Londres) l’any 1922, defensava la necessitat d’articular l’acció de l’estat amb uns valors ètics que, lluny de ser postulats absoluts, sorgeixen de les relacions humanes i del respecte mutu. No sembla casualitat que fossin precisament dones, en les quals sovint ha recaigut el pes de les cures en la societat, les que identifiquessin la necessitat de compaginar el caràcter garantista de l’estat amb els vincles socials com a mecanisme per aconseguir societats cohesionades. Més recentment, Álvaro García Linera, vicepresident del govern de Bolívia, va formular el concepte de socialisme comunitari, amb el qual buscava tornar a trobar aquest equilibri. Tot i el valor de la tesi de García Linera, les seves formulacions tenen molt present el context llatinoamericà i s'haurien de revisar per aplicar-les a casa nostra.

La comunitat no pot veure les institucions com l’enemic a desbordar, de la mateixa manera que l’aparell administratiu i polític no pot ignorar la importància dels vincles comunitaris com a garantia principal de la cohesió social. És imperatiu que les societats europees del segle XXI trobin la manera d’entrellaçar aquestes dues realitats, fins ara disperses, per assolir unes societats justes, solidàries i humanes, que posin les persones i els vincles que estableixen entre elles al centre del seu model de cohesió social.