Els orígens
El problema dels personatges potents és que sovint la pròpia biografia els tapa aspectes importants d’ells mateixos. Però, en els inicis, en els orígens de la trajectòria és on acostumem a veure-hi els trets bàsics per entendre’ls. Un cas flagrant és el de l’empresària Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1973), considerada una de les tres catalanes contemporànies més importants, juntament amb Víctor Català i Francesca Bonnemaison.
És clar que molta gent no sap qui era Tecla Sala, o bé queda relacionada directament amb l’Hospitalet de Llobregat. No és estrany tenint en compte la importància econòmica i social del que hi va fer: el 1913 va muntar una fàbrica de filatures de cotó a l’antic molí d’en Basté, que se’n deia, un molí paperer al Torrent Gornal, i va ubicar-hi un dels negocis tèxtils més pròspers del seu temps aprofitant el salt d’aigua del canal de la Infanta. Va créixer tan ràpidament que al costat del molí van construir-hi una nau a l’estil de les fàbriques de Manchester, la mateixa on ara hi ha instal·lat el Centre Cultural Tecla Sala i la Biblioteca Central de l’Hospitalet de Llobregat, d’una magnificència que fa caure d’esquena. El 1930 hi havien arribat a treballar 1.200 persones.
Tanmateix, quan tot això va succeir, Tecla Sala -persona de caràcter excepcional i aptituds empresarials superdotades, igual que les seves conviccions religioses-, de muntar fàbriques que funcionessin ja en sabia una estona. Venia entrenada, com aquell qui diu, de molt més amunt, de Roda de Ter, on havia fet pràcticament el mateix, amb l’afegit sorprenent, i d’aquí la grandesa del personatge, d’haver-se acostumat també a preocupar-se per les condicions de vida del personal. És veritat que aquesta era una actitud bastant estesa entre els industrials de l’època, però la Sala va trencar els motllos. Que a les seves fàbriques hi hagués infermeria, economat, servei de dutxes, escola amb biblioteca, no era un fet casual. Era d’orígens absolutament humils i sacrificats. Tampoc és d’estranyar que fos tan devota; encara menys que s’agafés a la religió de manera tan pertinaç.
A La Sala, a Roda de Ter, hi va viure experiències que semblen escrites per un guionista macabre. Quan encara no havia complert els dos anys, la seva mare va morir de part d’una segona criatura, que no va sobreviure. Al cap de poc, el pare la va deixar òrfena -la Tecla tenia cinc anys- i llavors se’n va anar a viure amb l’oncle i la tia. En aquest domicili, també hi havia estat acollit un cosí, Joan Riera Sala, per circumstàncies similars. Ell i la Tecla es van casar i, quan els tiets van morir, van heretar la petita indústria que tenien: en concret, Tecla Sala va heretar de la tia quatre màquines de teixir, mentre que el cosí posseïa també a Roda de Ter una fàbrica de teixits i filatures dita La Blava, coneguda així pel color de portes i finestres, i on posteriorment treballaria el poeta Miquel Martí i Pol i la seva mare.
Es va tractar, doncs, d’un imperi tèxtil construït a base de pèrdues familiars prematures i mesos i anys del jove matrimoni Sala Riera teixint i teixint sense parar, sota la fórmula d’ajuntar forces i anar ampliant el negoci. La Blava, per cert, que es convertiria en una gran fàbrica de filatura a la vora del Ter, estava dirigida pel marit però la gestionava directament ella, amb tan sols vint-i-dos anys. Quan ja havien fet el gran salt a Barcelona, i aixecat l’imperi tèxtil a l’Hospitalet, la Tecla (1926) va patir encara un altre trasbals: Joan Riera va morir. Sense perdre un instant, ella, que sempre més va vestir de negre (la imatge fosca i inquieta que ha transcendit fins a nosaltres de Tecla Sala), va posar-se al capdavant de la fàbrica i, sempre d’acord amb la seva religiositat, va seguir donant un marcat caràcter social a la gestió del negoci, que ja era immens.
Es deixava veure poc; es va fer construir com a habitatge per a tota la família (tenia cinc fills) l’edifici imponent, amb capella inclosa, que fa xamfrà a Pau Claris amb Casp de Barcelona, que ara ocupa el departament de Justícia de la Generalitat; des d’allà, des de la rereguarda, va seguir dirigint obres de beneficència, llars d’infants i clubs socials per als treballadors, i va contractar un metge per a l’empresa; obres tan variades i dispars com pagar una casa al seu xofer, Miquel, com a agraïment, o donar plusos per casaments i malalties.
Dècades després de la seva mort, l’empremta de les seves accions es pot veure per tot arreu de l’Hospitalet, on fins i tot hi ha una escola que porta el seu nom. Però tot té uns orígens, uns començaments, en aquest cas, Roda de Ter.