Orgullosa de les meves cicatrius
Fa ja gairebé sis mesos que vaig tenir un accident de trànsit a les Filipines. Vaig perdre unes vacances que tenien pinta de ser força èpiques i vaig guanyar una molt bona història per explicar. Per si no fos prou, m’hi vaig deixar el cap de l’húmer, un bon tros de cama i vaig haver de passar pel quiròfan a l’altra punta de món. Vaig descobrir que soc A+. I que pujar a un avió amb cadira de rodes és tota una odissea.
Encara hi ha moviments que se’m resisteixen i un parell de posicions que fan molt de mal, però m’he convertit en una màquina a l’hora de predir el temps que farà. Amb la quantitat de claus que duc al braç, soc un baròmetre humà.
Però la millor part és la línia recta que em travessa el braç i la vall morada que em cobreix la cama esquerra. L’altiplà blanc al costat del melic. El colze dret, enfosquit per un parell de grapes infectades. Quan vaig sortir de l’hospital, em sorprenia que la gent em preguntés què faria amb les cicatrius. Què hauria de fer? Lluir-les amb orgull, usar-les com a emblema d’un cos que ha viscut i d’una vida plena d’històries per explicar. Les meves ferides no són defectes sinó joies valuoses.
Ja ho deia Barbara Kruger: el nostre cos és un camp de batalla. Una possibilitat per qüestionar el model de bellesa que ens han inculcat des de petits. Sí, el nostre cos és un camp de batalla, però la veritable lluita és dins dels nostres caps. Avui trenco una llança a favor de les meves ungles mossegades, les meves cames plenes de pèl i l’orella que tinc partida des dels 18 anys. Les estries de les cuixes, la dent torçada. L’ull estràbic. La piga estranya que s’enfonsa en la carn de la meva clavícula. Les cicatrius que ara em cobreixen el cos.
I us convido a qüestionar-vos els constructes socials que marquen els models de bellesa hegemònics. Fem de les nostres singularitats una forma d’individualitat.