10/12: Orgull de llengua

“La identitat d’un país està sobretot en la seva llengua. Que és pensament, sentiment i visió del món. Pel llenguatge es pot veure fins i tot la subjecció d’una nació a la política d’un País dominant. Pel que fa a mi, la llengua representa la història creativa, artística, científica i de projecte d’aquest país espinós i contradictori i és el que em fa sentir orgullosa de ser-ne part”. Són fragments d’un article publicat al Corriere della Sera per l’escriptora Dacia Maraini. Es refereix a l’italià i, quan parla de la subjecció a un país dominant, pensa en l’anglès. Es titula "La nostra llengua mereix més orgull". Aquesta identificació entre llengua i país, la referència a la identitat, la idea que la llengua no és neutral, que les llengües poderoses desplacen les que tenen menys poder, la crida a defensar amb orgull la llengua pròpia, es refereixen a l’italià. Però si val per a l’italià, per què no hauria de valdre per a altres llengües? Sobre l’italià, no crida gaire l’atenció. Una dotzena de comentaris favorables. Cap no li diu xenòfoba, supremacista, nacionalpopulista, essencialista, excloent, provinciana... És a dir, cap no li diu el que li haurien dit si hagués escrit exactament les mateixes frases, però sobre el català.