Aquell orgull barceloní

El primer indicador internacional que recordo haver sentit de Barcelona era que el Districte V (avui el Raval) tenia una densitat de població com la de Calcuta. El factor de comparació més popular de l’època era literalment provincià, les matrícules dels cotxes, quants n’hi havia de matriculats amb la B de Barcelona i quants amb la M de Madrid. La ciutat tenia les façanes brutes, embolicàvem les escombraries en papers de diaris, hi havia carrers per asfaltar i la solució a les caravanes (en dèiem així) de trànsit d’entrada a la ciutat els diumenges a la tarda era un avís de megafonia que repetia, a l’altura de Torre Baró, “Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo, señalizado, directo a Barcelona”.

Era un lloc comú indiscutit afirmar que Barcelona era la capital més europea d’Espanya (a sobre, hi havia un Talgo a París i a Ginebra), i de l’estil més dinàmic i menys oficialista de fer ràdio i televisió se’n deia l’escola de Barcelona. N’hi havia prou de caminar pel passeig de Gràcia per capir que aquella ciutat havia conegut temps extraordinaris. Si hi afegíem que Barcelona tenia mar (encara que ens tocava un tros de platja minúscul a la Barceloneta), que a Barcelona van néixer el primer diari del continent i la primera ràdio d’Espanya, i que havia celebrat l’Exposició del 1929, un barceloní se sentia preparat per enfrontar-se amb qualsevol; tant és així que, quan li van concedir els Jocs Olímpics, molts vam pensar que per fi algú havia fabricat el vestit a la mida que en justícia ens corresponia. Sense aquell orgull de ciutat, tan ple de complexos i misèries com vulgueu, els Jocs no haurien sortit tan bé. Que aquell orgull un pèl ressentit hagi desaparegut és normal. El que és trist és que hagi desaparegut l’autoestima sense la qual una ciutat és una simple suma de milions d’interessos individuals.