L'orgia de la fi del món

Mentre les forces ucraïneses recuperen territori i obliguen els desmoralitzats ocupants russos a fugir en retirada, el president rus Vladímir Putin ha escalat en la seva amenaça de fer servir armes nuclears. Diversos polítics han enviat severes advertències al Kremlin, i alguns comentaristes han comparat el moment actual amb la crisi dels míssils cubans del 1962 i altres episodis d'alta tensió que haurien pogut acabar en una apocalipsi nuclear. Però sembla que uns quinze mil ucraïnesos han respost a la perspectiva de l'aniquilació de manera menys abstracta: apuntant-se a una festa sexual massiva.

Als que participin en l'Orgia de Xixkavitsia: Oficial, als afores de Kíiv, se'ls demanarà que "es facin marques a les mans per expressar les seves preferències sexuals. Les persones interessades a tenir sexe anal han de pintar-se tres marques; els que estiguin interessats en el sexe oral, quatre marques". Grups similars han aparegut en altres llocs, fins i tot un que anuncia una orgia al carrer Deribasivska a Odessa.

Per què, després de vuit mesos de bombardejos russos i combats brutals, algú podria tenir interès en un esdeveniment com aquest? Segons una participant entusiasta: "És el contrari de la desesperació. La gent buscarà alguna cosa bona fins i tot en el pitjor escenari possible. És el megaoptimisme dels ucraïnesos".

Cal acceptar aquest testimoni en la seva literalitat. En temps d'angoixa extrema, una orgia pot ser un projecte d'afirmació vital. No cal cap explicació pseudofreudiana més "profunda": el trauma col·lectiu precipita la desintegració de les inhibicions individuals i de les normes socials convencionals. Aquí els únics actes sexuals incivilitzats són els que cometen els soldats russos i els seus líders. Pramila Patten, representant especial de les Nacions Unides sobre violència sexual, va dir a l'Agència France Presse que els comandants russos estan distribuint Viagra entre les seves tropes, i va afegir que els atacs sexuals a dones ucraïneses són una "tàctica deliberada per deshumanitzar les víctimes".

Lamentablement, hi ha altres observadors externs que en la pràctica s'han posat del costat rus. Per a vergonya del meu país, Matjaž Gams, membre del Consell d'Estat eslovè, va reaccionar a la notícia de l'orgia suggerint que quan una civilització entra en decadència apareixen "idees estranyes, malaltisses". Però insisteixo, què és més estrany i més malaltís: una festa sexual (on tot el que es faci serà voluntari i consensuat) o els atacs indiscriminats de Rússia contra infraestructures civils i contra la població civil (inclòs l'ús sistemàtic de la violació com a tàctica militar)?

Les darreres amenaces nuclears de Putin van anar acompanyades de l'annexió il·legal de quatre territoris ucraïnesos dels quals no té control total, però que, segons insisteix el Kremlin, "són part inalienable de la Federació Russa […], i les mesures per a la seva seguretat són del mateix nivell que per a la resta del territori rus". El que es dona a entendre, esclar, és que Ucraïna ja s'ha fet mereixedora d'un atac nuclear, perquè està fent avenços en territoris que suposadament estan dins del paraigua nuclear rus. No estranya que els llocs d'apostes d'internet preguntin per la probabilitat que Rússia llanci un atac nuclear aquest any, i que milers d'internautes estiguin apostant al sí.

Per donar més credibilitat a l'amenaça, les autoritats russes van ordenar evacuar Kherson, que ja està gairebé totalment envoltada de forces ucraïneses. El missatge que es pretén enviar és clar: si els ucraïnesos recuperen la ciutat, seran blancs perfectes per a una bomba nuclear. En la lluita contra el "satanisme" (segons paraules recents de Putin), tot està permès.

Però igual de malaltís és l'argument pacifista occidental segons el qual Europa ha d'enviar una gran delegació a Rússia per començar a negociar condicions de pau. És obvi que hem de fer tot el possible per evitar una nova guerra mundial, però el primer pas per aconseguir-ho és tenir una visió realista del que Rússia ha esdevingut. Això implica abandonar la idea de la unitat eurasiàtica i rebutjar l'argument que Europa ha de formar un bloc de poder amb Rússia per no convertir-se en soci menor dels Estats Units en el conflicte amb la Xina. Ara mateix, la principal amenaça contra Europa és Rússia, no la Xina.

A més, per negociar amb Rússia, Europa també hauria de pressionar Ucraïna perquè accepti un acord. I això és exactament el que vol el Kremlin, perquè així es reforçaria l'argument de Putin segons el qual Ucraïna és un simple peó d'Occident i no pas un país real autònom.

Què fer? És obvi que no es pot ignorar Rússia, de manera que la millor opció és apel·lar als que a Rússia i als seus satèl·lits s'oposen a la guerra. Com ha assenyalat fa poc Sławomir Sierakowski, el govern del president ucraïnès Volodímir Zelenski té un aliat natural en l'oposició bielorussa, que fa discretament el que pot per frustrar l'esforç bèl·lic rus. L'aliança, però, no s'ha format. En comptes d'això, els dirigents ucraïnesos han expressat un menyspreu públic pels bielorussos, als quals descriuen com a "covards i conformistes". Com assenyala Sierakowski, això no és només immoral, sinó també "políticament estúpid".

Els russos que s'oposen a la guerra es troben en la mateixa posició incòmoda: l'establishment putinista els critica per traïdors i Ucraïna els critica per russos. Però això enfosqueix el significat de la guerra a Ucraïna: no és una lluita entre una “veritat europea” i una “veritat russa”, com diuen tant l'ideòleg de Putin Aleksandr Duguin com alguns ucraïnesos. Ucraïna és un front en la lluita global contra el nou fonamentalisme nacionalista que s'està fent cada vegada més fort a tot arreu, inclosos els Estats Units, l'Índia i la Xina.

Si en algun lloc els ucraïnesos han cedit un mil·límetre de la seva estatura moral és aquí, en el fet de no universalitzar la seva lluita, i no en cap dissipació dionisíaca als afores de Kíev.

Copyright Project Syndicate