“Organitzar el caos” (1932)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de J.V. Foix (Sarrià, 1893-1987) que va sortir tal dia com avui a La Publicitat (21-II-1932), diari on va dirigir la pàgina de crítica i novetats literàries i on va treballar de 1922 a 1936. Si bé va excel·lir com a poeta i reconegut amo d’una pastisseria, Foix era un articulista rellevant per la seva independència ideològica, sovint desconcertant.
Pot semblar “inactual”, com Nietzsche hi considerà les seves consideracions. Però l’expressió és precisament de Nietzsche, en la segona de les seves consideracions inactuals a Els estudis històrics : “Cal organitzar el caos”. (Recordem que Joan Crexells, en converses particulars, preveia, com a antídot a l’època en la qual “hom considerarà només les masses” i “l’abandonament complet de la personalitat a favor del processus universal”, un retorn dels millors a Nietzsche, al millor de Nietzsche). Cal guardar proporcions, és clar. No estem exposats al perill d’ésser envaïts per la història, la nostra joventut ja és més ignorant que la gent “cultivada”, és indòcil, és indiferent, ha desaprès. [...] Contra el que ell esperava, però, no han esdevingut encara “homes”, no han après encara de conèixer-se ells mateixos. [...] No els esclavitza la història, però els esclavitza el “devenir”. [...] Blasmen un dogma en nom d’un altre dogma; [...] Eren gent de ramat i el ramat enyoren. Canvien de pastor. Això entre els millors de la nostra joventut. Calia dir-ho? Però, els altres? El major nombre? En descriure Nietzsche el caos en què es van debatre els grecs abans de la seva “organització”, diu que llur cultura era un garbuix de concepcions exòtiques, semítiques, egípcies, i llur religió una guerra dels déus de tot l’Orient. Aprengueren, però, d’organitzar el caos, i d’esclaus doblegats sota el pes de tant de tresor esdevingueren els hereus. L’augmentaren, el feren fructificar, crearen una civilització. El caos en què es debaten els nostres no és malauradament un garbuix de concepcions de formes, sinó de sentiments. La càrrega que els doblega com uns esclaus no és un tresor de cultures, sinó un sac de gemecs. Mentre ací i allà hom intenta d’establir les Ciutats ideals, ací hom plora. Quan la nova generació, la més castigada, que, intel·lectualment i espiritualment, es formà sota la Dictadura [del general Primo de Rivera], pogué establir contacte amb les realitats patriòtiques i socials ofegades durant set anys i mig, els primers guies que ha acceptat han estat aquells qui ja porten un garbuix indestriable dintre seu, els inendegables. Hem vist entre nosaltres heure els més forts tiratges tot de publicacions on, en un mateix número, hom feia l’apologia del Nacionalisme, del Comunisme i de l’Anarquia; on hom situava en un mateix pla, per exemple, Prat de la Riba i els més irresponsables dels arribistes; on hom donava, a grans titulars, les màximes més belles dels nostres pensadors al costat i amb equivalència amb la de qualsevol. Rica de sentiments, però negada d’intel·ligència i de voluntat, a la nova generació ningú no li ha ensenyat encara que per a la convivència sota un règim liberal i democràtic cal, amb el recobrament de la Pàtria, el recobrament de cadascun dels ciutadans en llur pròpia consciència i en la consciència de la col·lectivitat.
