La frustració d’un model ofegat per l’uniformisme

Catedràtic de Dret Constitucional de la UBEl 1978 es va fer un esforç important per resoldre el problema català i el basc, i es va preveure un sistema territorial flexible i potencialment divers, ajustat a la voluntat expressada d’autogovern d’aquests territoris. La Constitució possibilitava desplegaments diferenciats que havien de permetre a Catalunya un nivell d’autogovern prou satisfactori, amb independència del que fessin altres territoris de l’Estat, alguns dels quals mai havien demanat autonomia. La història de la frustració d’aquest model basat en la diversitat, ofegat per una profunda pulsió uniformista per diluir els casos basc i català, és ben coneguda. El fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006 n’és un dels moments culminants, i la crisi actual del coronavirus il·lustra bé el resultat final: el model de governança, centralitzat o descentralitzat, depèn de la voluntat unilateral de l’Estat, i no d’una Constitució que garanteixi la posició de Catalunya. No cal més que comparar, per exemple, aquesta realitat amb la realitat dels estats federals com Alemanya i els Estats Units.