Orfes de tot

Plou. M'agraden els dies en què la natura s'imposa, em sembla que el món torna a ser món. Però és només un miratge. El món fa temps que no és món. La pluja ho sap, cau i no esquitxa ningú, les persones de la meva ciutat ja no es mullen amb l'aigua. Podria no ploure mai més o caure el mar sencer i ningú preguntaria què passa. Passa que el món ha deixat de ser món, només això.

Les alarmes de les botigues del barri comercial on visc s'han tornat boges com el mateix món i no paren de sonar dia i nit. I ningú no diu res. Quan baixo a preguntar per l'estrany fenomen, la dependenta, histèrica quan descobreix que en lloc d'anar a desplegar-li la roba arbitràriament el que faig és demanar que posi solució a un problema del qual és responsable per ser l'encarregada del negoci, em respon que si no parlo en espanyol no m'entén. L'hi explico un altre cop en castellà i em diu que ho sent, que no s'hi pot fer res. O sigui que allò de la llengua només era una manera de fer perdre la paciència al que té raó. Quin món més estrany.

Marxo del barri, me'n vaig a escriure a casa d'un amic. Al metro hi ha cua per arribar a l'andana: uns revisors maldestres demanen que tothom acrediti que ha pagat el bitllet. Sembla que n'hi ha un que no ha pagat, i el revisor, que no té ordres clares sobre com actuar davant d'un insubmís, està discutint amb ell des de fa més de deu minuts, mentre la gent que hem pagat esperem com borregos que el món torni a ser món. I ningú no diu res.

Provant d'evadir-me de les foteses quotidianes que ens cauen al damunt com aquesta pluja que ja no mulla, llegeixo una notícia encoratjadora al diari: el senyor Camps està preparat per a ser president del govern espanyol. No en tinc cap dubte. I no és que es trobi malament, com va escriure Iu Forn en el seu encertadíssim article, els que ens trobem malament som nosaltres.

La perplexitat ens va deixant muts, sords i orfes de tot.