L’any passat, el 20 de novembre acabava així el meu article sobre els drets digitals de la infància: “El problema de la infància i l’adolescència actuals no és la tecnologia sinó un món adult deshumanitzat, que vol controlar el seu accés a la tecnologia per no resoldre la complicada qüestió de com s'educa en una vida plena de tecnologia”. Torno al tema amb la depressió inevitable de comprovar que no ha canviat res i que, més aviat, tots els esforços es concentren a aconseguir més control. Sempre igual de fàcil: que s'esperin a ser grans i no entrin en contacte amb un aparell, una substància, una activitat, una realitat. Ara, fins i tot, amb moviments com el de les escoles out, desconnectades, que tenen l'aspiració que a l’escola tot torni a ser paper.
Per escriure avui sobre els drets digitals de la infància i l’adolescència hauria de començar per reivindicar el dret a estar envoltats de persones adultes sensates, que aparquen l’alarma, que no busquen protegir-los sinó fer possible que tinguin infància i adolescència i esdevinguin persones i ciutadans amb capacitat de viure i conviure en el complex univers digital en què viuran sempre. Adults que, de tant en tant, es preguntin, per exemple, què és allò que ens fa persones, humans, ciutadans, convivint a cavall entre la realitat física i la virtual.
Considerar la infància significa garantir els estímuls, les experiències, les relacions, els aprenentatges que la fan possible (físiques i virtuals). És ben curiós com, des de diferents entorns professionals (recentment, per exemple, el Col·legi de Metges), es reclamen protocols per detectar les “malalties digitals” de la infància i no s’escriu ni una línia per exigir hores de mares i pares que puguin estar al seu costat per imaginar vides junts (en paper i en pantalla), que no es reclami hores de tutoria per acompanyar descobriments digitals, per aprendre a navegar i així poder saber.
Continuem amb el mite de la maduració: encara no. Sempre estem en el tot o res. Tot per no haver de pensar quin és el seu món i quines activitats digitals –el que fem a l’univers digital– encaixen o no amb el que conforma a cada moment la infància actual. Un exemple: un avanç en la maduració infantil consisteix a descobrir-se com a subjecte diferent de la seva mare i a descobrir altres infàncies. Quan irromp el digital, la nostra pregunta hauria de ser com processa (sent, imagina, pensa) aquests adults i aquests iguals que estan en un altre univers i als quals arriba també travessant pantalles que l’envolten.
Oblidem que per arribar a fer cal aprendre a fer, que les competències es construeixen i s'exerciten. La immersió total, autònoma i lliure en l'univers digital (en la part d'aquest univers a la qual s'ha vetat l'entrada) en arribar a una determinada edat, els converteix en subjectes descobridors de mons que no saben gestionar, tots alhora i de cop.
La batalla dels mòbils, desencaixada, deixa massa orfes. Nois i noies que no fan servir el mòbil però no aprenen a pensar, a descobrir la falsedat. Sense saber navegar, naufraguen. Aprendre esdevé avorridament escolar. No volem que construeixin la part de la seva identitat que inevitablement és i serà digital i compartida però els deixem en mans del mercat, que els imposa el seu model de felicitat. Imaginem que els problemes són de salut mental o d’addiccions, i molts pares no consideren que sigui cap problema que defensin dogmes o esdevinguin subjectes de pensament ultraconservador. Poden sentir, per exemple, que no són res sense el mòbil o que no existeix felicitat si no és connectada. Però l’ajuda ha d’estar al servei d’ajudar-los a no tenir vides dependents, a tenir altres vides que no passin pel digital. La preocupació hauria de ser per la quantitat de vida que només omplen amb el mòbil. Cal no oblidar que, sovint, el seu món físic és més avorrit que el virtual, tenen vides plenes de forats d'afectes, sentiments, explicacions, relacions. La vida en el mòbil és un problema si tan sols es té vida en el mòbil. I el gran problema és tenir només mòbil.
No. No cal el mòbil (és un artefacte més) si, en un univers inevitablement digital, tot això i més es pot fer en alguna de les múltiples pantalles que els envolten. Enlloc està escrit que el paradís de la infància hagi de ser analògic. Sí que està escrit i demostrat que per tenir infància és necessari poder imaginar paradisos, propis i compartits, poder descobrir-los sense que els adults imposin el seu, no haver de fer els descobriments en soledat.
Acabo. El món digital, com el físic, només educa si és un món compartit, construït en comunitat, i el problema número u del mòbil adolescent és que sigui un aparell individual d’ús egocèntric.
