El parany de la neutralitat climàtica

Actualment la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera és un 50% més alta que la mitjana preindustrial i se situa en el valor més elevat dels darrers 4 milions d’anys. Només cal recordar que l’Homo sapiens va aparèixer fa uns 200.000 anys per adonar-se de l’excepcionalitat de l’escenari climàtic que estem vivint.

La temperatura mitjana global ja ha augmentat 1,1 ºC des de l’inici de la Revolució Industrial i les emissions de diòxid de carboni, lluny de reduir-se, segueixen batent rècords històrics any rere any.

Ras i curt, en matèria climàtica la humanitat va directa cap al precipici i prement l’accelerador, al més pur estil Thelma & Louise.

En aquest context, la Llei Europea del Clima, aprovada el juliol del 2021, va transformar en obligació el compromís polític establert al Pacte Verd Europeu per assolir la neutralitat climàtica el 2050. La llei també estableix l'objectiu intermedi de reduir les emissions netes de gasos amb efecte d'hivernacle en almenys un 55% l'any 2030, en comparació amb els nivells del 1990.

Per complir aquests objectius cal reduir les emissions i reabsorbir una part de les que ja s’han emès. Ben bé igual que quan hi ha una banyera que vessa: el primer que cal fer és tancar l’aixeta i després eixugar l’aigua de terra.

Però ¿com traslladem aquests objectius a l’àmbit empresarial? El procés, basat en la ciència, que estan fent moltes empreses segueix les següents tres passes. En primer lloc, cal conèixer quina és la contribució al canvi climàtic de l’activitat empresarial durant un any, i identificar quins són els focus d’emissió més rellevants. És el que es coneix com a càlcul de la petjada de carboni. En segon lloc, s’utilitza aquest diagnòstic per definir un pla de reducció d’emissions i es duen a terme les accions descrites. I, en tercer lloc, reconeixent que tota activitat humana té un impacte, i que és impossible arribar a zero, es poden compensar les emissions residuals comprant crèdits de carboni. És a dir, pagar a un tercer perquè redueixi o absorbeixi emissions que compensin les pròpies.

Respectar l’ordre de calcular, reduir i, finalment, compensar les emissions és fonamental, perquè aquí sí que l’ordre dels factors altera el producte. Tanmateix, veiem amb preocupació com malgrat ser a l’inici d’un llarg i complex camí cap a la descarbonització apareixen falses dreceres cap a la neutralitat climàtica, o NetZero, que s’obliden de reduir les emissions.

Compensar les emissions abans d’haver-les reduït converteix els cada cop més habituals reclams comercials sobre la neutralitat climàtica de les empreses i els productes en un enorme parany. Els consumidors són incapaços de discernir quina empresa o producte és de baixes emissions i, per tant, més desitjable; d’aquelles altres que sense canviar res han pagat per poder explicar que són climàticament neutres.

El gran perill de canviar l’ordre dels factors i començar pel final és que els crèdits de carboni siguin emprats talment com si fossin una butlla. Un instrument per comprar el perdó i igualar qui està treballant correctament per reduir les emissions amb qui segueix emetent tant o més any rere any i paga perquè un tercer ho faci per ell.

Aquesta realitat desincentiva la reducció real d’emissions, desvia inversions que haurien d’anar a la innovació per a la descarbonització, genera sensació de suficiència (si ja soc neutral, la feina està feta) i, per acabar-ho d’adobar, sovint ho fa a través d’uns projectes de compensació de dubtosa qualitat.

I és que la majoria de crèdits de carboni que s’estan comercialitzant actualment es basen en pagar a algú perquè emeti menys o perquè faci accions que ja tenia previst fer com instal·lar una caldera de biomassa que en substitueixi una altra de combustibles fòssils o preservar un bosc de la seva propietat. No per absorbir carboni de forma permanent.

A més, res no garanteix que tant l’empresa que compra com la que ven els crèdits a través de plantacions o altres projectes forestals segueixin existint d’aquí uns anys, ni que les plantacions no siguin presa del foc, les plagues, les sequeres o la tala.

Justament perquè tenim pressa, cal fer bé el procés de descarbonització i fer-lo per ordre: calcular, reduir i compensar. La neutralitat és un objectiu 2050 i, si ha d’arribar, haurà de ser fruit d’un llarg i profund procés de transformació de la forma com produïm i consumim; però mai no ho farà des d’una estratègia accelerada d’enganyós màrqueting clorofíl·lic.