Ordinalitat: un canvi profund
El principi de l'ordinalitat consisteix en el fet que les contribucions de les comunitats autònomes (CA) per habitant, ordenades en una escala de major a menor, mantinguin el mateix ordre que en l'escala d'allò que reben. D'aquestes escales se n’ha d’excloure el País Basc i Navarra, que tenen legislacions fiscals especials.
Les contribucions i les transferències del govern central per cada CA per habitant són actualment les que es poden veure en la taula que acompanya aquest article.
El que rep cada CA en el sistema actual ha estat calculat amb fórmules que tenen en compte l’edat mitjana de la població, la dispersió demogràfica i la immigració (i hauria de tenir en compte, però no ho fa, factors com el cost de la vida). Els anys de mercadeig amb aquestes fórmules, incloses en els fons de convergència, de suficiència i de competitivitat, per fer els ajustos que les comunitats demanaven són la raó que avui el model sigui incomprensible i inexplicable. El model ha de ser revisat. L’ordinalitat pot ser el mètode per fer-ho, entre altres coses perquè no requereix cap canvi competencial; és políticament neutre. També perquè constitueix una fórmula senzilla, que tothom entén, i perquè simplifica el diàleg entre comunitats, que avui és un autèntic calvari.
El principi d’ordinalitat requereix que cap comunitat rebi menys per habitant que cap altra que hagi contribuït menys.
En tots els canvis del model de finançament hi ha un principi inamovible: cap CA no pot ser perjudicada en els seus ingressos. Per tant, el principi d'ordinalitat exigeix, a la pràctica, elevar les aportacions de l'Estat a aquelles comunitats que estan rebent menys que altres que han contribuït menys. Per exemple, Andalusia hauria de rebre més fins a igualar Extremadura, una CA que rep més, però que ha aportat menys.
La diferència entre el que ara rep cada CA que ha de millorar la seva situació i el que rebria amb el nou sistema, multiplicada pel nombre d'habitants que té, dona la xifra total complementària a percebre. Feta la corresponent operació, l’aplicació del principi exigeix que el govern central afegeixi 25.000 milions d'euros a l'any a la quantitat que transfereix al conjunt de les comunitats de règim comú.
Fonamentalment, d’aquests 25.000 milions d'euros se'n beneficiarien set comunitats: Catalunya (6.200), Andalusia (5.900), Madrid (5.400), València (3.700), Múrcia (1.100), Castella-Manxa (1.000) i les Balears (900). En el cas concret de Catalunya, que avui rep 2.848 €/habitant, hauria de rebre 3.632 €/habitant per igualar-se amb Cantàbria, que és la comunitat que rep més. Aquesta millora de 784 € per habitant (3.632 - 2.848 = 784 €), multiplicada pels 8 milions d'habitants que té Catalunya, suposa 6.272 milions d'euros més.
Aquesta quantitat addicional ha de sortir dels pressupostos del govern central, no de les comunitats. És impossible que negociïn el finançament entre elles: la batalla seria intensa, fratricida i estèril.
El pressupost general de despeses de l’Estat pel 2024 és de 436.370 milions d'euros. Els 25.000 milions suposen un 5,75%. És cert que la partida més important del pressupost del govern central són les pensions, i que no s'han de veure afectades pel nou model. També és cert que l'exigència europea de reduir el pes del deute públic suposarà una dificultat afegida. No obstant això, en una economia que creix al 2% (aquest any al 2,5%), implementar el nou model de manera gradual en 5 anys és plausible. Es tractaria de dedicar-hi un 1% i quedaria un 1% per a l’increment de despeses de tota mena. Una alternativa, més barata per a l'Estat, seria revisar a la baixa les quantitats que reben Cantàbria i Extremadura, si bé això tindria per al govern central un cost polític considerable en aquestes dues comunitats.
Però, tant si es fa de cop com si es fa progressivament, el principi d’ordinalitat exigeix reduir les despeses del govern central i augmentar les de les comunitats, que són bàsicament les partides de salut, ensenyament i atenció social. És aquesta la profunditat de la proposta: fer Espanya més federal i més social. El canvi no és banal.
Cal recordar que és Salvador Illa qui està proposant aplicar el principi d'ordinalitat. Per tant, seguir aquest camí hauria de ser políticament possible.
La qüestió que alguns al·legaran és: ¿quina seguretat tenim que el govern central complirà el que pacti? Ha de tractar-se d'un pacte d'estat. Si, segons el que es preveu a l’Estatut vigent, es posa en marxa una agència tributària catalana compartida, en la qual les decisions importants es prendrien per consens entre la Generalitat i el govern central, aquesta confiança mútua recolzarà que allò que es decideixi realment s'acabi fent.
La conclusió és que Catalunya pot veure augmentar en 6.000 milions d'euros a l'any el seu pressupost en un període de 5 anys. És significatiu, representa el 14% del pressupost total de la Generalitat (43.000 milions d'euros el 2024) sense límit temporal.
Si el govern central vol adoptar l'ordinalitat, ha d’entomar un canvi del model de finançament de les comunitats en profunditat. Ningú discuteix que la inadequació del model actual fa necessari un canvi, però sapiguem tots de què parlem.
Aquestes reflexions em recorden les paraules d'un pagès d’una petita finca de l'Empordà, que em deia amb sornegueria: “les coses... és saber-les”. No estic pas segur de saber-les o de saber-les totes, és clar, però potser en el plantejament exposat hi ha un camí de sortida per a la situació en què ens trobem.