La decisió d'Hongria d'abandonar el Tribunal Penal Internacional (TPI) després de rebre oficialment Benjamin Netanyahu no es pot entendre únicament com un episodi més de la política exterior o com una expressió de suport puntual a Israel. Aquesta retirada –més que simbòlica– representa un nou capítol en la consolidació d'una internacional de l'il·liberalisme, un entramat d'aliances que articula complicitats entre projectes autoritaris, profundament ideologitzats, que es reforcen mútuament en el menyspreu al dret internacional, als mecanismes multilaterals i, sobretot, als drets humans.
La recepció de Netanyahu per part de Viktor Orbán en plena vigència d'una ordre de detenció del TPI contra ell per crims de guerra a Gaza no és un acte diplomàtic aïllat, sinó un gest calculat de desobediència institucional. És un desafiament a l'arquitectura jurídica internacional, però també un missatge clar als seus socis polítics: l'extrema dreta global no només justifica, sinó que empara i fins i tot legitima les pràctiques més violentes del poder, sempre que s'enquadren dins d'una narrativa securitària racialitzada i antipluralista.
Orbán, com altres líders il·liberals, ha entès el moment: en una Europa que es mou cada cop més cap a l'autoritarisme i la mà dura, gestos com aquest són celebrats per sectors polítics que busquen debilitar els marcs internacionals que limiten la impunitat estatal. No és casualitat que Hongria hagi evitat incorporar plenament al marc jurídic les obligacions de l'Estatut de Roma, i hagi deixat la porta oberta a aquest tipus de sortides tàctiques. Ni que el seu anunci coincideixi amb nous bombardejos israelians sobre Gaza i el suport renovat de figures com Donald Trump o Marine Le Pen.
L'escena resulta encara més inquietant si es considera en conjunt: països com la República Txeca, Romania, l'Argentina o fins i tot França i Alemanya han adoptat postures ambigües o obertament permissives davant del mandat del TPI. El problema no és només Hongria: és l'erosió creixent d'un consens mínim sobre els límits de la violència estatal, quan aquesta és exercida contra poblacions racialitzades o considerades amenaces a la seguretat. L'ordre de detenció contra Netanyahu se sustenta en indicis sòlids de crims de guerra, com l'ús de la fam com a arma o els assassinats sistemàtics de civils a Gaza. Desacatar-la no és una mostra de realpolitik, sinó una renúncia activa a la defensa del dret internacional humanitari.
L'extrema dreta no necessita tenir el poder a tots els estats per avançar en la seva agenda: en té prou amb modelar el marc de què és permissible. La visita de Netanyahu, acollit com un aliat estratègic per líders ultranacionalistes, il·lustra com s'articula una legitimitat paral·lela, una comunitat d'interessos que menysprea el multilateralisme, desactiva els controls institucionals i redueix la justícia a una qüestió d'afinitats ideològiques.
Que Hongria abandoni el TPI en aquestes condicions hauria d'encendre totes les alarmes. No perquè la seva sortida tingui un efecte legal devastador –el tribunal ja ha patit afronts similars per part dels EUA, Rússia o Israel–, sinó perquè assenyala la reculada política dels valors que el tribunal representa: la rendició de comptes, la protecció de la població civil, la universalitat dels drets humans.
En aquest sentit, el que està en joc no és només la credibilitat del TPI, sinó el paper mateix de la legalitat internacional com a fre davant dels crims del poder. I la pregunta que s'imposa és clara: quants estats estan més disposats a sacrificar el dret internacional en nom d'aliances ideològiques que normalitzen la violència i l'autoritarisme?
