De matinada, sentia el Carlos Baraibar, amb la seva secció Fets o fakes, a El matí de Catalunya Ràdio. Explicava que no és cert que el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, hagués dit: "Els espanyols morint-se de gana i el govern pensant en pagar traductors innecessaris”. Algú ho ha fet córrer interessadament.
No és cert, diem, però ho volia ser? Quan podria ser innecessari un traductor? Si fos cert que els espanyols es moren de gana, quins “serveis”, com el de traductor, haurien d’eliminar-se? El de les llums dels arbres de Nadal? Els cinemes? El vi? Els semàfors? La moda? Els talons? Els llibres? Les taules baixes? Les mascotes? Les llaminadures? L’equitació? L’esport? El maquillatge? L’escultura? La carrera espacial? Les campanyes electorals?
Si parlem de despeses supèrflues davant de la gana al món, què hem de permetre’ns? Ben poca cosa. Ètica o estètica? Vet aquí la qüestió tenint en compte que, en un món que passa gana, els professors de filosofia també són sobrers.
No ens enganyem, però. Els que voldrien eliminar els traductors, la nosa de les llengües “petites”, “cooficials”, que ens “desuneixen” (com si fossin les llengües i no les paraules les que poguessin unir o desunir), en voldrien eliminar moltes més que el català. El xinès els fot. Adeu. El rus, l’alemany, no sonen bé. Fora. Totes aquestes llengües indígenes, no cal ni considerar-les, adeu. L’anglès... L’anglès potser no està malament però costa. Quin avorriment veure pel·lícules subtitulades. En realitat, l’únic idioma que val la pena conservar, troben, és el seu. La llengua comuna, sí.
