Oració fúnebre per la Mancomunitat (1925)
Peces històriques
De l’editorial de La Publicitat (22-III-1925) dos dies després que el rei Alfons XIII, amb el dictador Primo de Rivera de cap de govern, signés –avui fa cent anys– un anomenat Estatut provincial que dissolia la Mancomunitat de Catalunya. L’endemà la columna habitual de Carles Soldevila en aquell diari catalanista havia sortit masegada per la censura. Probablement era un text crític contra l’extermini d’aquell embrió autonomista. Per aquest motiu el director del periòdic, Martí Esteve (militant llavors de la Lliga i des de 1931 d’Acció Catalana), va publicar aquest editorial resignat, nostàlgic i contemporitzador.
La Mancomunitat de Catalunya ha estat dissolta. Un decret li donà vida i un decret li ha donat mort. Ha viscut prop d'onze anys. El seu primer president fou Enric Prat de la Riba, i el seu darrer president ha estat Alfons Sala [ja sota la dictadura]. Entremig, la presidí Josep Puig i Cadafalch. Davant la Mancomunitat dissolta, bé ens serà permès de dir la nostra oració fúnebre. És, per a nosaltres, un deure piadós. Serà una oració sense planys i sense ira. Serà una oració serena. Creiem que la Mancomunitat ha mort perquè havia de morir. No ho diem per la transformació espiritual que havia sofert en ésser renovada pel Directori. Al contrari: des del punt de vista de les noves orientacions, la transformació esdevinguda a principis de l'any passat li allargà la vida per una temporada. En certa manera, la Mancomunitat, filla del període anterior, se sobrevivia a si mateixa ja feia mesos. Qui pot estranyar que al capdavall desaparegui? Hem d'ésser prou sincers per reconèixer que la Mancomunitat de Catalunya, independentment de la persona dels seus diputats i del seu Consell, responia a una passada concepció del problema català i representava un punt de convergència entre les orientacions principalment representades per la Lliga Regionalista i la visió oportunista d'alguns homes de la vella política madrilenya. Aquell sistema, millor o pitjor –no hem de judicar-lo ara– s'ha enfonsat per efecte del canvi operat a Espanya. Dins la nova etapa, la Mancomunitat venia a ésser un pal flotant d'un navili naufragat. Era un vestigi. En aquestes condicions, la institució catalana resultava baldera i inspirava un indefinible malestar, tant a Madrid com a Barcelona. Així els qui creien que la Mancomunitat era poc, com els qui creien que era massa, tenien la sensació que es mantenia en equilibri inestable. No seria lleial, doncs, de manifestar sorpresa per la seva dissolució. Aquesta institució, supervivència d'un període de provatures, havia de seguir la sort del sistema al qual anava lligada. Si fins ara el nàufrag s'havia mantingut per damunt de l'aigua, era perquè la força contradictòria de dos corrents oposats l'aguantava, i no perquè tingués una força pròpia. El temps de la presidència del senyor Sala [del partit espanyolista Unión Patriótica] ha marcat molt bé aquesta situació paradoxal. El senyor Calvo Sotelo [diputat pel partit monàrquic Renovación Española] ha declarat la seva convicció que el nou Estatut provincial produirà a Catalunya un efecte excel·lent. Per la nostra banda, creiem que, en allò que a la Mancomunitat afecta, no produirà ni protestes ni plors. Cadascú sentirà ací el conhort que hom sent davant els fets inevitables. […] A punt de complir els onze anys d'edat, molt jove encara, ha mort la Mancomunitat de Catalunya. Queda closa definitivament la sèrie d'aquells gruixuts volums que es titulaven L'obra realitzada. La Mancomunitat passa a la història, la història la jutjarà.
