Optimisme econòmic per al 2023

Focs artificials a Amsterdam per celebrar l'arribada de l'any nou.
06/01/2023
3 min

És difícil argumentar que el 2022 ha estat un bon any. Els mercats s’han desplomat, i les famílies i les empreses han hagut de viure les conseqüències d’una guerra inesperada, i d’una inflació desbocada. Tot això sortint de dos anys de pandèmia dels quals encara no ens havíem recuperat. El famós diccionari anglès Collins ha declarat permacrisis com la paraula de l’any. Un “període extens d’inestabilitat i inseguretat” que ens ha acompanyat els darrers 365 dies. El que toca preguntar-nos ara és: què ens depara el 2023?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En paraules de l'economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI), d’ara fa poc més de tres mesos, “el pitjor encara ha d'arribar”. Sens dubte, no és difícil trobar titulars apocalíptics. I hi ha motius de sobres. Durant el 2022, els xocs geopolítics, energètics i econòmics s’han anat succeint. La incertesa generada per la invasió a Ucraïna, el caos dels mercats energètics, l’elevada inflació i la resposta dels bancs centrals, apujant els tipus d’interès, ha generat importants pressions sobre els pressupostos de famílies i empreses. Però el més sorprenent del 2022 no és tot el que ha anat malament, sinó tot el que podria haver anat malament i no ho ha fet. Perquè ha estat un mal any. Però podria haver estat pitjor.

L’economia mundial haurà crescut l’any 2022 al voltant d’un 2,5%. Menys del previst l’any passat, però prou considerant tots els impactes negatius que ha patit, molts dels quals no es podien preveure. Tenim economies que han demostrat una gran capacitat de resistència en un entorn molt complicat. I la pregunta és: per què? Des del meu punt de vista, perquè hem estat capaços, a diferència de crisis anteriors, d’oferir respostes més sofisticades, amb visió de mitjà termini. Per exemple, després de la Gran Recessió que va seguir a la crisi del 2008 la resposta dels governs va ser les polítiques d’austeritat. Això va fer, segons càlculs del Banc d’Espanya, que el 80% dels costos de la crisi recaiguessin en les famílies i els treballadors i treballadores –especialment sobre aquelles persones que estaven en una situació més vulnerable– i que, per tant, es disparessin els nivells de desigualtat. 

Però, després de la crisi pandèmica, mecanismes com els ERTO han format una xarxa de seguretat per a aquestes famílies i empreses. Això suposa dues coses. D’una banda, s’ha aconseguit que l’activitat econòmica no es desplomés com ho podria haver fet. No s'han complert, doncs, alguns dels pronòstics més desfavorables sobre el creixement econòmic. D’altra banda, s’ha aconseguit aplicar regles més justes en el repartiment de les conseqüències de la crisi. A diferència del que va passar amb la crisi del  2008, gran part dels costos els han aguantat les empreses més sòlides i els governs. Evidentment, això no vol dir que les famílies i el teixit empresarial no hagin patit en gran manera –i ho segueixin fent– la crisi del covid, ni que aquesta crisi no hagi cronificat la desigualtat social. Però sí que s’ha aconseguit gestionar les conseqüències de la crisi d’una forma més equilibrada, sense intensificar els seus impactes negatius, i permetent que la recessió fos més curta, i la recuperació més ràpida i intensa del previst. 

Evidentment, són molt els reptes i els riscos que encara tenim davant en aquest any que comença. Tant pels equilibris geopolítics, com per la incertesa macroeconòmica. La pujada dels tipus d’interès afectarà el creixement de l’economia, però és poc probable que parlem d’un escenari de recessió. El més probable és que la inflació segueixi el camí de la desacceleració que ja ha començat, cosa que frenarà també pujades elevades dels tipus d’interès per part dels bancs centrals. 

No es tracta d’enganyar-nos amb visions massa optimistes de l’any que comença, però tampoc hem de caure en la temptació dels catastrofismes. Si alguna cosa hem vist de la gestió de la pandèmia és que teníem més recursos dels que ens imaginàvem i, en particular, hem redescobert que els governs, tot i les moltes contradiccions i el politiqueig, són fonamentals per a la qüestió clau en una crisi: assolir un reequilibri just de les situacions desafortunades. Si som capaços d’aprendre aquesta lliçó, el 2023 hauria de ser, encara, millor de l'esperat.

Elena Costas és economista i sòcia de KSNet
stats