Oppenheimer segurament no és encara la gran pel·lícula que Christopher Nolan té dins el cap i que, com diu l'amic Faust, de la llibreria Món de Llibres, sens dubte farà algun dia (però encara no ha fet). Simultàniament amb molts de moments de gran cine, la pel·lícula té encara baixades de tensió i una tendència a l'èmfasi (sobretot en l'ús i abús de la banda sonora, excel·lent d'altra banda) que desllueixen una mica els molts moments de brillantor que el film acumula. Les imperfeccions no tenen per què impedir que un cineasta sigui un mestre (Huston o Hitchcock cometien les seves). En Nolan, però, són una nosa, perquè ell sí que aspira a ser un filmmaker perfecte, incontestable, a la manera de Kubrick. I aquí encara no hi és. Tanmateix, totes les pel·lícules de Christopher Nolan són sempre interessants, i Oppenheimer segurament és la més interessant de totes, per com aborda el segle XX, i a través de quina mirada. Com s'ha dit, ha trobat en la història, l'obra i la figura del pare de la bomba atòmica, Julius Robert Oppenheimer, el pretext per a un joc de miralls que li permet fer retrat i autoretrat alhora. Intel·ligència, arrogància, ambició, empatia intermitent, moments d'ofuscació. El científic egòlatra, megalòman a moments, no és gaire lluny de l'artista amb les mateixes característiques.
Simpatitzant del comunisme i de la República espanyola, jueu blanc pertanyent a l'elit acadèmica i a la vegada partidari de retornar les terres als indis americans, capaç d'especular amb la indústria armamentística i de participar en l'elecció de les ciutats que havien de servir d'objectiu per al llançament de la bomba atòmica, però al mateix temps turmentat per uns remordiments que confessa davant del president Truman en una de les millors seqüències de la pel·lícula, el personatge d'Oppenheimer és tot ple de contradiccions que en el seu cas (per contradir la famosa frase de Joan Fuster) no equivalen exactament a esperances.
Admirador de Picasso i Stravinsky, lector de T.S. Eliot, Oppenheimer era també un poliglot que llegia en sànscrit el Bhagavad Gita, l'antic poema inclòs dins el Mahabharata, que és un dels textos fonamentals de la cultura hindú, d'on surt la cèlebre frase que el científic va citar després de la prova nuclear Trinity, realitzada a Los Álamos el 16 de juliol de 1945: “Ara soc la mort, el destructor de mons”. Uns anys més tard, el 1962, sortiria, publicada per Penguin, la versió en anglès de l'orientalista i místic Joan Mascaró Fornés, de Santa Margalida, professor a Cambridge, que va ser un llibre de culte per als Beatles i per a tota la seva generació. El treball de Mascaró, elogiat per Tagore, el podem llegir en català gràcies a la traducció d'Elisabet Abeyà, supervisada pel mateix Mascaró. És la manera més directa que tenim d'entrar en contacte amb el Gita, o la Gita, una experiència després de la qual, segons Mascaró, ningú torna a desitjar mal als altres. És possible que Oppenheimer pensés el mateix, i que, justament per això, el seu turment fos encara més gran.
