Una oportunitat perduda
Els impactes socials de la crisi a Barcelona són molt durs: milers de desnonaments acumulats, 115.000 persones a l'atur, la majoria de joves sense feina o treballant a precari, desigualtats socials creixents, la pobresa infantil per sobre del 25%, moltes famílies amb dificultats per cobrir necessitats bàsiques. Els impactes a la ciutat de les retallades socials impulsades pels governs de CiU a la Generalitat i del PP a l'Estat són tant o més durs: més de 3.000 persones vulnerables sense renda mínima d'inserció, reducció dràstica dels ajuts socials al lloguer, les persones amb dependència moderada sense dret a prestacions, tancament de serveis de salut als barris…
Sí, avui es pot afirmar que la crisi ha instal·lat a Barcelona dinàmiques de fractura social, i que les retallades i les polítiques neoliberals han trencat el contracte social de drets i redistribució que tants anys i tantes lluites havia costat construir. En aquest context, el govern municipal hauria d'activar totes les palanques d'exigència a la Generalitat i a l'Estat, i enfortir alhora un ampli ventall de polítiques d'inclusió. Tanmateix, Trias aposta per la subordinació i els silencis de complicitat amb les retallades, i es mostra incapaç de liderar una estratègia pròpia, concreta, ambiciosa i integral d'acció social a la ciutat.
Barcelona ha construït uns fonaments sòlids. Entre el 2005 i el 2011 el Pla per a la Inclusió Social va generar un marc de lluita contra l'exclusió des de polítiques públiques de proximitat; l'Acord per una Barcelona Inclusiva va ampliar el marc cap a un espai ciutadà compartit: més de 400 entitats i 10 xarxes d'acció amb el teixit associatiu i comunitari dels barris. Sobre la base d'aquest llegat, el govern municipal ens presenta ara un nou Pla d'Inclusió (2012-2015) amb algunes llums i moltes ombres. En la part positiva, sobretot, dos elements. D'una banda, la continuïtat del compromís amb les polítiques d'inclusió i amb l'Acord Ciutadà. No és poc, ni irrellevant. Sobretot quan s'observa la voluntat desmantelladora i el gir cap a la dreta en altres àrees d'actuació municipal (educació, ocupació, transport públic, urbanisme). De l'altra, el manteniment d'un model -és a dir, d'un conjunt de principis i valors- compromès, almenys en el seu discurs, amb la universalitat dels drets socials, l'apoderament personal i col·lectiu, i la igualtat en la diversitat. Aquí el paper de l'entramat social i de les forces polítiques d'esquerres ha estat clau com a garantia d'aquest enfocament al llarg del procés d'elaboració del pla: el govern municipal s'hi ha mostrat receptiu.
Però des d'una reflexió crítica cal també evidenciar les insuficiències del nou pla. En primer lloc, una sorprenent falta de concreció dels reptes i les accions. El terreny local és l'àmbit del que és tangible, el pla del govern, en canvi, s'instal·la còmodament en les voluntats sense concreció, en enunciats genèrics no avaluables que poden esdevenir brindis al sol. En segon lloc, una molt significativa falta d'ambició. La duresa de les necessitats socials exigeix valentia en les respostes locals. Les propostes del govern són tímides, moltes de les quals inercials, i en tot cas lluny de l'audàcia i el convenciment polític necessaris per fer front a les injustícies inherents a l'actual crisi.
En tercer lloc, el full de ruta social del govern renuncia a situar la inversió en equipaments com a prioritat. Els compromisos del pla, pel que fa a nous centres d'atenció social, impliquen una forta reducció en relació al període anterior. Finalment, el relat de la transversalitat no deixa de ser un miratge. No es pot sostenir la proposta d'una ciutat globalment inclusiva, més enllà de les polítiques d'acció social, quan CiU impulsa accions de desmuntatge i gir conservador antagòniques amb la filosofia de la inclusió. La gestió privatitzada de les escoles bressol, l'abandonament de les polítiques d'ocupació, l'encariment salvatge del transport públic i de l'aigua, o l'aposta per un urbanisme del luxe i la banalitat (megaiots al Port Vell) són càrregues de profunditat contra un model de ciutat inclusiva i cohesionada.
Barcelona té tots els elements per seguir sent una ciutat de referència en el terreny de la inclusió social: una ciutadania lluitadora i compromesa que s'estima els barris, unes entitats i uns moviments socials combatius i propositius alhora que tiren endavant pràctiques alternatives generadores de solidaritat quotidiana. Però el govern municipal no és capaç d'expressar vinculació ni amb les lluites, ni amb el patiment, ni amb les esperances de la gent. En aquest context, un pla d'inclusió social inconcret i poc ambiciós no deixa de ser, malauradament, una oportunitat perduda.