La constitució d'una taula negociadora per la pau entre el govern de Juan Manuel Santos i la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), ahir a Hurdal, al nord d'Oslo, dibuixa un panorama esperançador per a Colòmbia. No és el primer intent seriós de reconciliació d'un conflicte de gairebé mig segle, però alguns factors conviden, amb prudència, a l'optimisme.
D'entrada, per primera vegada aquest intent de reconciliació es du a terme sense cap alto el foc previ, una manera de posar a prova si la guerrilla va de debò, com va semblar clar després que les FARC hagin tirat endavant el procés tot i l'execució fa un any del líder rebel Alfonso Cano per les forces militars. En segon lloc, els rebels arriben afeblits al procés. Segons fonts del govern, compten amb 8.000 efectius, la meitat que el 2001, i són lluny de controlar un terç del país: només operen en zones rurals remotes. A més, les seves reivindicacions són profundes però menys radicals. I un tercer motiu d'esperança és que les dues parts hagin acordat una agenda per al diàleg.
A les converses, que començaran el 5 de novembre, el desenvolupament agrari hi ocuparà un lloc preeminent. La resta de qüestions són com garantir la participació ciutadana i de l'oposició en la vida política, el tràfic de drogues, la fi dels xocs armats i els drets de les víctimes. Sota els auspicis de Noruega i Cuba, on tindrà lloc la pròxima cita, ambdues parts han subratllat la voluntat d'arribar a un acord. La discreció amb què s'han dut a terme les converses exploratòries així permet afirmar-ho. Però no serà fàcil. Entre els esculls hi ha l'evidència, remarcada per la guerrilla, que la pau sense justícia social serà complicada de mantenir. Un altre: al govern li costarà acceptar veure els rebels -que hauran de demanar perdó pels crims- participar en política. I encara: serà complicat posar fi a les hostilitats en un país on el tràfic de drogues i els grups criminals campen més enllà de les FARC. Però l'intent s'ho val.
