El president Aragonès i la consellera Mas han presentat una treballada proposta de relació econòmica amb l’estat espanyol. L’han anomenada “Finançament singular. Proposta de finançament just per a Catalunya”. Evidentment, el govern de l’Estat s’ha apressat a dir que “ni parlar-ne” i a recordar que tota proposta ha de passar pel Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). El Partit Popular i els inspectors d’Hisenda han parlat d’inconstitucionalitat i la col·lecció de reaccions contràries d’altres comunitats autònomes (CA) és indescriptible. Sobresurt l’enuig ofès del candidat del PNB a les eleccions basques que es realitzaran el 12 d’abril. Sap greu que algunes reaccions catalanes només s’hagin fixat en el fet que era una proposta que s’anunciava pensant en l’imminent horitzó electoral català, malgrat que el president de la Generalitat feia temps que en parlava i que la proposta, en si mateixa, és sòlida.
Si deixem de banda tot el soroll propi d’estar en període preelectoral, val la pena parar atenció a la proposta de finançament singular i a com superar les barreres per reduir l’immens dèficit fiscal català. Com alguns experts han dit immediatament (vegeu Guillem López Casasnovas en aquest mateix diari el 18-3-2024) i jo mateix (en aquest diari 13-9-2023), cal ser conscients que la legalitat del canvi passa per una reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) que inclogui el “finançament singular” (o un adjectiu més adient) com una possibilitat oberta a totes les CA. Cal recordar que la LOFCA es pot canviar per majoria absoluta, en una direcció o en la contrària, i que les representacions parlamentàries basques hi podrien ser hostils per potencials amenaces al seu model. Això sap greu perquè els cupos (quotes) bascos han estat aprovats amb àmplies majories que sempre han tingut el suport dels partits catalans.
La part més radical de la proposta és la de transferir a la Generalitat la recaptació de tots els impostos, per cessió de la gestió (no la titularitat) estatal. La resistència a aquesta idea serà gegantina. També ho serà l’hostilitat a la visibilització de l’aportació catalana a la solidaritat amb les altres CA. Com és ben sabut aquesta solidaritat es nega sempre, tret de quan hi ha alguna emergència –per exemple la proximitat de l’1 d’Octubre del 2017– perquè aleshores tota la negació esdevé reconeixement íntegre de les quantitats que els actuals beneficiaris podrien perdre. Les estimacions de les balances fiscals, amb els superàvits que expliciten per a la gran majoria de CA, esdevenen, sobtadament, mesures precises del benefici econòmic que es podria deixar de rebre en cas de la independència de Catalunya o d’un model de finançament “egoista”.
Convé recordar que el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat té molts orígens, i que el model de finançament autonòmic en si mateix no és el més important, tot i ser-ho molt. L’essència del dèficit fiscal és la capitalitat de Madrid i la seva voracitat per apropiar-se i alimentar-se de l’increment de funcions i dimensió de l’Estat. En segon lloc, i sap greu dir-ho, és l’excepció fiscal basconavarresa, que permet que dues de les tres CA més riques de l’Estat tinguin importants superàvits fiscals. Han anat creixent amb els anys i amb les actualitzacions de quotes, i ara ja són una massa de recursos que desequilibra el finançament de les CA menys riques. De la capitalitat madrilenya i de l’excepció basca en resulta que qui finança la solidaritat interterritorial és Catalunya.
El possible canvi de la relació econòmica de Catalunya amb l’Estat necessitarà paciència, persistència i aprofitar les conjuntures favorables. D’haver-n’hi, n’hi ha. Moltes eleccions al Congrés dels Diputats generen equilibris de vots entre blocs oposats que només poden resoldre els partits catalans –però a vegades també calen els partits bascos–. Recordem que les repeticions electorals del 2016 i del 2019 van ser filles de la manca de voluntat dels partits estatals de pactar res amb els partits catalans. Però, amb l’aritmètica a la mà, Catalunya pot ser decisiva sempre, tret de quan hi ha una majoria absoluta, com les del PP el 2000 i el 2011. També l’aprovació de moltes lleis –sobretot la de Pressupostos– són ocasions de negociació. És bo tenir a punt un projecte, com el del finançament singular, per negociar suports parlamentaris en profit de Catalunya. No s’ha pogut plantejar des de fa molts anys perquè el Procés ha canviat les prioritats dels partits estatals i dels partits catalans. Però recordem que la negociació de 1996 de CiU amb el Partit Popular –el Pacte del Majestic– va ser molt productiva i només l’enveja política i la competència electoral a Catalunya van minimitzar-ne la transcendència. El pas del temps, en canvi, obliga a valorar tot el que es va aconseguir. L’esperit, el tarannà, de 1996 és el que pot portar bons resultats en un futur que no sigui molt distant.
