Una oportunitat a l’aigua pública

Àgora Nord-SudSi penseu que una empresa municipal d’aigua només serveix per dur l’aigua potable a casa vostra i garantir-ne el sanejament, és que us falta visió de conjunt, benvolguts clients i usuaris.

Amb el que pagueu al vostre rebut, es poden fer meravelles en aquest país, més enllà d’assegurar un dret reconegut per les Nacions Unides des del 2010. Altrament, no hi hauria tants interessos pendents de què passa amb l’aigua, qui i com es gestiona.

Fins fa també poc, tot plegat era una qüestió d’escàs interès per a la ciutadania. Tothom identificava que la gestió moderna i eficient, immune a la corrupció i a les males pràctiques, restava al cantó de l’empresa privada, un mantra instal·lat als nostres caps i tertúlies durant molts anys. De fet, no hi havia proves que fos així: indicadors d’eficiència i coses tan complicades que només entén la casta formada a les escoles d’enginyeria. Què importa això en l’era de la postveritat? Senyora, és evident, no s’hi fiqui que vostè no en sap.

Potser si els poso dos exemples d’aquesta versatilitat ho entendran de seguida. Una companyia d’aigua pot servir com a element actiu per a la cohesió social en un municipi. A Arenys de Munt, l’empresa local, abans de tancar cada exercici, revisa amb els serveis socials municipals els deutes que les famílies més vulnerables han contret a càrrec del servei d’aigua i sanejament durant l’any. Dedica una partida específica del seu pressupost a cobrir els casos en aquesta situació i d’altres que la burocràcia podria deixar fora. De fet, pocs municipis a Catalunya han creuat com aquest el padró i la base de dades d’usuaris per assegurar-se que ningú deixa de tenir aquest dret per motius econòmics, i adapta les tarifes a les característiques de cada família.

A Mataró, per posar un altre exemple en el mateix sentit, una persona dels serveis socials treballa directament amb l’empresa d’aigua local per evitar les exclusions. Aquesta empresa, a més, col·labora amb el desenvolupament del darrer projecte urbanístic de la ciutat, el nou parc al barri de Cerdanyola. Podríem criticar el seu paper i el fet que l’economia d’aquest servei es barregi amb la resta de polítiques locals, però si més no la visió de servei públic és evident.

Amb una empresa d’aigua, d’altra banda, també es poden defensar els interessos d’un partit polític o d’un grup econòmic. Seria ingenu pensar que això no ho ha fet la gestió pública en el passat, i per això cal subratllar la idea del control social, la participació i la transparència. Si no, correm el risc de no avançar, tot i que al Prat de Llobregat, Mataró o Manresa, entre altres llogarets gals que resisteixen a la privatització, ens demostrin les bondats de la gestió pública cada dia.

Aigües de Banyoles ha contractat aquests dies l’exconseller Santi Vila, conegut a tot el món per la seva experiència en el món de l’aigua i l’empresa (mode ironia on ) per esdevenir el seu director general. No podem demostrar que el Sr. Vila serà un mal executiu ni que no farà el que calgui perquè al Pla de l’Estany es gaudeixi d’un servei excel·lent, però la ferum de portes giratòries activades per interessos aliens a l’interès públic és insuportable. Potser té a veure amb l’exempció del cànon d’extracció d’aigua, única a Catalunya, que el seu departament va concedir a l’empresa d’en Lluís Coromina el 2014. Així és fàcil que hi hagi recursos per pagar la nòmina de la gran esperança blanca del catalanisme assenyat. Poseu-lo en un tàper a la nevera, ja el traurem quan calgui.

Podem pensar que això és inevitable o fer-hi alguna cosa. L’onada de remunicipalitzacions a casa nostra, on el servei privat representa el 80% de la gestió de l’aigua (just al revés que a la resta del món), no ha fet més que començar, per pura lògica. El mercat pot estar molt bé, la lliure competència serveix per a moltes coses, però no per a totes, i per a algunes suposa un risc innecessari, sobretot quan en el fons són oligopolis controlats per corporacions que amassen tant de poder que acaben controlant el joc.

A Barcelona, un col·lectiu d’organitzacions i moviments socials impulsen una consulta popular per demanar a la població quin caràcter ha de tenir la gestió de l’aigua a la ciutat. No, veí, Aigües de Barcelona no és un departament de l’Ajuntament, com Parcs i Jardins, i li ha faltat temps per recórrer el reglament de participació ciutadana que regeix aquest referèndum.

El dret a decidir també serveix per a això. Cal recollir quinze mil firmes fins al 16 de febrer per fer-ho possible, per fer que l’aigua entri a la nostra agenda política personal. Per pensar si volem polítics a l’espera de la seva segona oportunitat, o empreses públiques que treballin perquè la gent tingui una oportunitat.