Encara que hagi començat el tedi d’agost, aquest curs ha provocat que aquests dies siguin intensos i expectants. El moment és significatiu i el soroll polític intens. Podem estar davant d’una sortida positiva i intel·ligent de l’atzucac de dotze anys de Procés, o bé enrocar-nos en un remolí perpetu d’utopia melancòlica. El lògic suport d’Esquerra a la investidura de Salvador Illa, atenent els resultats electorals i al realisme polític, és bombardejat per plantejaments agònics diversos, que tenen en comú la finalitat de fer-lo fracassar abans d’analitzar els acords i preacords de manera una mica rigorosa. La histèria de Junts i de l’independentisme diguem que de base religiosa no té parangó ni límits. Tot s’hi val per desacreditar els continguts d’un acord que, més aviat, haurien de celebrar. L'ambigüitat amb què s'ha expressat Lluís Llach tenia un aire amenaçador. A l’altra banda i per alimentar la bèstia de la irracionalitat, la dreta espanyola, des de la més rància fins a la que milita al Partit Socialista, parlen del triomf de la insolidaritat i de la liquidació d’Espanya. Resulta si més no curiós que només es destaqui la lectura tosca de l’acord en relació amb la recaptació fiscal i al finançament, aspectes que són, com no podria ser d’altra manera, els arguments menys precisos, ja que la seva aplicabilitat depèn de dues lleis estatals que hauran de modificar les Corts, i d’una llei orgànica. No és poca cosa. A part d’allò que és factible i que serà possible, en els preacords amb Esquerra i els Comuns hi ha una filosofia política de caràcter federal que, tot i no agradar als maximalistes, estableix una bona via de futur per resoldre la governança a Espanya.
El plantejament que destil·len els acords és el d’anar cap a la corresponsabilitat en matèria econòmica i de finançament, àmbit en què la transparència, una metodologia de càlcul clara i una dotació equitativa i justa no només no resulten perjudicials i insolidàries, sinó que reforcen els vincles. No deixen lloc a zones fosques on sol fructificar el malentès o la desinformació interessada. La fórmula acordada pel que fa a Catalunya pot ser singular ara, però si el càlcul i els mecanismes són justos, poden ser aplicats a totes les comunitats que ho desitgin. No es tracta d’endur-se la caixa o bé negar que el nivell de prestació de serveis ha de ser el mateix per a tots els ciutadans. Hi ha una Espanya política que s’alimenta de la quimera que volem més que els altres, com també una Catalunya que argumenta que tot consisteix en un robatori organitzat. Els acords finals a escala estatal sobre finançament, beneficis i càrregues seran complexos, perquè el tema ho és. Delimitar l’IRPF pot ser relativament senzill, però serà molt més complicat amb altres impostos, com també ho és establir on arriba el PIB d’uns i altres. Caldrà negociació, pacte d'estat, mecanismes de correcció i de revisió, mètode de la prova i error i, sobretot, lleialtat als acords polítics i econòmics que es puguin establir. Mirada llarga i resolució no només del conflicte sinó del maliciós estat d’ànim de la confrontació contínua. Pedro Sánchez ho ha dit de manera molt entenedora: l’acord és bo per Catalunya i Espanya perquè avança en un sentit federalitzant.
Caldria prudència, però, en actituds i llenguatge. Venim del xoc i la confrontació, i encara hi ha massa gent interessada a persistir en aquesta dialèctica. L’acord federal requereix ponts i gestos d’encontre, i no pas de desafiament, i demana crear condicions de diàleg sincer i creatiu i no pas argüir contínues afrontes. No és bo que els qui ho neguen titllin aquests avenços notoris com un acte de traïdoria, com tampoc fer dir, a uns acords que costarà molt de materialitzar, que són el que no són. Des de la perspectiva de la dreta espanyola convindria un cert reacomodament. Blasmar Catalunya i el catalanisme no dona per més com a projecte polític. També per a ells, superar el conflicte català és una necessitat i ara tenen l'oportunitat que això s’encamini. El Partit Popular, per governar en el futur, necessitarà els nacionalismes perifèrics. Que el PSOE comenci a encarrilar el tema territorial –i en pagui el cost polític–, no els hauria de ser indiferent. Els conflictes no es poden eternitzar. Les societats progressen si hi ha un cert nivell d’estabilitat i de cohesió. Ara Catalunya es pot donar una oportunitat, que ho és també per a Espanya.
