Oportunisme de mascareta

24/12/2021
2 min

La màscara despersonalitza i infantilitza. És un instrument de submissió i de disciplina, i si algú ho dubta que visiti l’exposició del CCCB La màscara no menteix mai. Malament rai quan ens hi hem d’amagar al darrere. Pot ser un joc, però sovint és una forma d’enquadrament, per fer por sense ser identificat, que ha estat regularment utilitzada per grups com el Ku Klux Klan, símbol per excel·lència de l’ús polític de la màscara.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Va ser una de les primeres exigències dels governs per posar la ciutadania en posició de pandèmia. L’obligació d’amagar la cara sota la mascareta era molt més simbòlica que efectiva, llevat de situacions concretes. Al carrer i de forma generalitzada aportava poc com a instrument anticovid, però apel·lava a l'exigència i a la culpa. I per sobre de tot era el senyal que, conjugat amb el confinament, ens situava a tots fora del món. Tapar-se la cara és ser irreconeixible com a subjecte singular –per tant, com a portador de drets i deures– i ens unifica com una massa amenaçada. Fou el toc de trompeta cap a la submissió, és a dir, cap a la irresponsabilitat. No érem persones lliures sinó ciutadans mobilitzats per obeir ordres sense fer preguntes. Si no ens diferenciem és que no som ningú, i si no som ningú no tenim paraula.

Superat el cop inicial, la realitat es va anar imposant i la mascareta es va anar desplaçant cap allà d’on no havia d’haver sortit mai: el llocs on era estrictament funcional. Han passat dos anys de pandèmia. Seria raonable pensar que s’ha avançat de l’àmbit de les imposicions al de la responsabilitat individual de les persones. Però el llenguatge del poder es funda en la desconfiança en la ciutadania. Ara en el moment difícil de la frustració: quan la sortida del túnel torna a estar pintada de negre, el president Sánchez recorre a la mascareta per intentar protegir-se, a si mateix (no a nosaltres), del rebuig creixent a mesures restrictives que amenacen l’estabilitat d’una societat exhausta. I contra tota lògica erigeix la mascareta com a mare de totes les batalles. És trist quan els dirigents polítics han d’amagar la seva impotència per la via de la por i la infantilització dels ciutadans. La mascareta com a coartada per no parlar clar i tanmateix fer-nos sentir atrapats en la inseguretat. Ridícul.

Josep Ramoneda és filòsof
stats