Hi ha gent que té una dificultat peculiar per entendre les complexitats del present. No per un dèficit intel·lectual o cognitiu, sinó per pura tossuderia. Quan la realitat canvia d'escenari, s'aferra al que la realitat ha estat fins aleshores, sense entendre que, en el món de les coses humanes, no hi ha res estable ni definitiu, i que els canvis ens obliguen a refer els marcs amb què podem pensar-lo.
És cert, també, que hi ha una tendència a pensar que els grans canvis històrics es fan visibles a través de commocions molt evidents i visibles, inclús grandiloqüents i aparatoses. Tanmateix, com han mostrat els historiadors de la ciència, quan es produeixen modificacions essencials en allò que Thomas S. Kuhn anomena els "paradigmes" (i que ara en diem frames o marcs de comprensió), no es produeix automàticament un canvi de món, sinó que, al contrari, "la vida quotidiana continua com abans", només que gradualment les coses comencen a veure's d'una altra manera. El mateix Kuhn explica un experiment molt il·lustratiu al Hannover Institute: un subjecte es posa ulleres ajustades amb lents inverses, de manera que ho veu tot cap per avall. Això li provoca una gran desorientació i una crisi personal aguda. Però a mesura que el subjecte aprèn a conduir-se en el seu nou món, després d'un període de visió confusa, tot el camp visual es transforma i, al final, els objectes es poden tornar a veure amb la mateixa normalitat que abans.
Hi ha, però, qui es nega a mirar les novetats, pensant que no veure-les equival a negar-ne l'existència. Són els dogmàtics, que, en el fons, s'assemblen a aquell borratxo, recordat sovint per Xavier Rubert de Ventós, que, agafat al pal dun fanal, s'entestava de nit a buscar, amb la mà que li quedava lliure, una moneda que havia perdut. Quan algú li va preguntar si l'havia perdut allà on la buscava, el borratxo va contestar: "No, esclar que no, però és que aquí hi ha llum".
És el mateix que els va passar als reis de França quan una multitud va sortir al carrer i, en pocs dies, acabava amb l'Antic Règim. Quan La Rochefoucauld va anar a veure Lluís XVI, la nit del 14 de juliol de 1789, per informar-lo de la presa de la Bastilla, el rei el va rebre amb un displicent: " Ah, c'est une révolte ", pensant que era un simple tumult. Però el duc el va corregir: " Non, Sire, c'est une révolution ". Però això no va arribar de sobte: durant mesos, el poble francès havia manifestat una gran insatisfacció pel menyspreu reial i per les injustícies i dificultats que patien. Com va explicar Stefan Zweig, "a poc a poc l'agitació havia anat guanyant totes les classes de la societat, i aquesta inquietud febril va donar al Parlament la força per persistir en la seva hostilitat [contra els reis]". Tothom havia començat a parlar obertament, en llibres, articles i pamflets, i també als carrers, mercats i places: "Ja és impossible reprimir amb mesures sancionadores aquesta llibertat de paraula, perquè la febre s'ha tornat tan general que fins i tot si es tanqués a presidi la gent a milers ja no es podria controlar". La reina va ser igual de cega. Quan el prefecte de policia li va recomanar no tornar a París, ella va gemegar: "Però què els he fet?"
Mentrestant, però, un dels caps més lúcids d'Europa com Immanuel Kant, de Königsberg, a 1.700 quilòmetres de París, canviava completament els seus hàbits de vida per estar pendent de qualsevol informació de França, endevinant la importància del que allí estava canviant. Com va escriure Zweig, "de vegades, ja un llamp anticipa la gran tempesta". I és ben simple: alguns el veuen i uns altres no el volen mirar.