Operació poltrona
Fa una setmana era l’alcaldessa antisistema que no sabia negociar, la de la inseguretat i els manters, la que no havia complert les promeses d’habitatge, la dona autocentrada, còmplice de l’independentisme. Ada Colau era l’objectiu a batre de la premsa i la Catalunya benpensant. Però les urnes tenen un poder transformador extraordinari i tots aquells que volien acabar amb els comuns han descobert que poden ser un mal menor i han recuperat allò d’“antes roja que rota”. La nova evolució del diable que encarnava Colau l’encarnen ara Ernest Maragall i el seu independentisme, que no és qualsevol independentisme sinó el que prové del federalisme socialista escarmentat, i que, per tant, va abandonar la recta via.
Entre victòries amargues i dolces derrotes, l’escenari postelectoral del 26 de maig ha donat bona informació del que volen els electors, que han emès missatges diferents en les eleccions europees i les municipals. El fet de celebrar-les el mateix dia ha permès l’expressió d’un vot dual i transversal en els dos eixos ideològics.
A Barcelona, els resultats electorals demostren que molts votants van decidir a consciència la tria de cadascuna de les seves paperetes, combinant preferències de diverses formacions polítiques aparentment allunyades. Carles Puigdemont va obtenir 200.000 vots, més del doble que el seu partit a les municipals, i Ada Colau el doble que la seva formació. De la mateixa manera, Ernest Maragall va obtenir més vots que Oriol Junqueras. Per tant, molts ciutadans van optar per creuar partits i triar els candidats per donar un missatge a Barcelona i un altre a les europees, i l’anàlisi detallada de la transferència de vots indica un transvasament de vot europeu de Puigdemont a Colau en les municipals en alguns districtes.
Ernest Maragall va guanyar les eleccions per alguns milers de vots, però l’empat de regidors amb la fins ara alcaldessa manté un escenari completament obert sobre qui obtindrà la vara d’alcalde. L’alcaldable republicà aposta per un govern amb els comuns i JxCat, i Ada Colau per un govern amb ERC i el PSC. Les incompatibilitats dels vetos creuats de Maragall al PSC i de Colau a JxCat obliguen a pensar en una entesa d’esquerres per a la ciutat entre els dos candidats més votats. ERC i els comuns tenen al davant una negociació complexa. Tots dos hauran de decidir si donen prioritat al curt termini o al llarg termini, i si prioritzen un consens ampli per a la gestió de la ciutat o s’encallen en els maximalismes i en les trinxeres de les quals van sortint els votants.
El missatge electoral majoritari és bàsicament d’esquerres i ha sigut més repartit en l’eix identitari, en què la majoria clara estaria a l’entorn de la idea del vuitanta per cent sobiranista que està a favor de votar el futur, defensa els drets polítics i denuncia la situació dels presos polítics i exiliats.
Colau té al davant la cruïlla entre una decisió personal sobre el seu futur o mantenir la seva imatge de transversalitat i una certa pau dins dels comuns. L’alcaldessa en funcions utilitza com a eina de pressió per negociar la possibilitat de presentar-se al ple i que siguin els vots de socialistes i de Ciutadans els que la reelegeixin. Certament, és una possibilitat, però ¿quin cost tindria presentar-se i barrar el pas al més votat gràcies al suport dels que l’han combatut a ella i el seu projecte amb virulència? Entre alguns dels seus seguidors incomoda la possibilitat que es converteixi en “l’alcaldessa del 155”.
La comissió negociadora entre ERC i En Comú Podem ja s’ha reunit per establir el marc de diàleg després de la primera entrevista entre Maragall i Colau, que no va ser especialment fluida. En cercles pròxims als negociadors no es descarta la possibilitat de compartir el mandat, però en aquest cas una de les decisions compromeses seria qui se situa en els primers dos anys per la desconfiança sobre el manteniment d’acords que impliquin tercers que haurien de mantenir el vot d’aquí dos anys.
Tots els protagonistes principals parlen de posar la ciutat al capdamunt de les prioritats i de superar els frontismes i començar a bastir ponts en l’àmbit nacional per obtenir un comú denominador tan ampli com sigui possible. Però en el debat polític català es manté una gran distància entre el que es diu i el que es pretén fer i entre el que es diu públicament i el que es diu en privat. Potser seria hora que a Barcelona es posi la gestió de la ciutat en primer lloc, i que es reimpulsi en el marc d’una majoria tan àmplia com sigui possible i amb el màxim de respecte amb la decisió de la majoria dels barcelonins, que han votat Maragall, esquerres i més ponts que trinxeres.
