Operació militar al Monte Uixan, Marroc (1921)
Peces històriques
De la crònica del corresponsal incrustat a l’exèrcit Juan Luque García (Màlaga, 1883-Melilla, 1937) publicada tal dia com avui a Diario de Barcelona (25-XI-1921). Traducció pròpia. Enguany fa un segle de la crisi d’Espanya per causa de la guerra colonial contra els independentistes del Marroc, pretext per convertir el general Primo de Rivera en dictador.
La nit ha estat molt freda i rúfola, ha plogut, i, com que ahir es va suspendre per causa anàloga l’operació sobre el Monte Uixan, avui crèiem que també se suspendria. Aquestes eren les nostres impressions i justificadament això crèiem. A la Comandància ens havien dit que si el temps ho permetria s’operaria sobre aquella muntanya, i com que el temps no podia ser pitjor, estàvem segurs que no es faria avui l’operació. Però vaig rebre un avís urgent de la Comandància a les 9 del matí concebut en aquests termes: “Acaba de ser ocupat el Monte Uixan i l’auto del comandant general Cavalcanti espera 20 minuts, reservant-li a vostè un lloc per anar-hi”. Aquest missatge em va sorprendre agradablement. Requereixo la meva màquina d’escriure i a tota velocitat arribàrem a temps a l’auto. Enhorabona, “mi general”, li diem al marquès de Cavalcanti. En el seu rostre rostit i d’atraient simpatia es reflecteix la satisfacció de l’èxit en la seva projectada operació. Els cotxes arranquen a tota pastilla i pel camí comentem la importància que té l’ocupació del Monte Uixan. En efecte, allí, sempre des de l’ocupació de Segangan, els moros han establert una guàrdia nombrosa que, rondant de dia i nit, tenia en completa tensió nerviosa a les tropes acampades. En les seves incursions sovintejades els legionaris eren tirotejats des d’allí pels moros. El Mont Uixan és pitjor que el Gurugú: quatre moros, només quatre moros, poden castigar amb pedres la columna que intenta pujar a la muntanya de ferro. La constitució d’aquest mont és especialíssima: tot ell és un munt enorme de ferro que un fenomen sísmic va posar a flor de terra, trobant-se el mineral espars en forma de pedruscalls. Per pujar, per arribar a les crestes, per dreceres i camins fressats pels minaires, cal grimpar per topants propis de les cabres; i ni així, perquè el mineral escampat ho cobreix tot com una tartera, i un mal pas sobre una tros de penya rodant estimba a qui puja. La seva importància militar és enorme. Domina tota la vall del Maxim per una banda i la del Caballo per l’altra i tota l’olla del pla del Jemis, entre els cims de Beni-Bu-lfur per l’esquerra, incloent-hi l’Afra i els congostos, gorgs i barrancs d’aquesta part de muntanya. [...] El general Cavalcanti, d’acord amb el general Sanjurjo, van veure que només per sorpresa, en silenci, podien ocupar l’Uixan sense baixes. Es van posar mans a l’obra. A les tres de la matinada, amb un fred que pelava, plovisquejant, sortiren amb Sanjurjo al davant les dues banderes de la Legión, avançant amb cautela i estenent-se en guerrilla. Dalt la carena els moros de la guàrdia s’escalfaven confiats, arraulits a l’entorn d’una foguera que servia de guia als legionaris per assolir el cim. En tota l’ascensió no es va sentir cap crit ni cap veu fins a arribar a uns 200 metres. Els legionaris van rebre llavors l’ordre de calar les baionetes i de llençar-se sobre els sentinelles atordits que intentaren fugir entre crits i trets. Eren les set del matí. [...]
